Era un teatre vell i atrotinat, que s'havia hagut de tancar, ja feia un parell d'anys, per manca de manteniment. La Violeta era una jove ballarina, que hi vivia a prop. Cada vespre, quan sortia de treballar del forn de pa on feia de dependenta, entrava en secret al vell teatre i ballava dalt de l'escenari, sola. I és que ella no era fornera, era ballarina. Havia après a ballar de petitona i sempre havia mantingut la fal·lera pel ballet, però amb tan poques oportunitats de tenir èxit que havia acabat despatxant pa.
I ella es vestia, es posava qualsevol música que li agradés ballar al seu mòbil i ballava improvisant cada gest i cada moviment.
Un dia en arribar al teatre, buit com sempre, va trobar dalt de l'escenari un ram de flors. No va dubtar ni un segon que era per a ella, encara que ho trobava molt misteriós. Qui l'havia vist ballar? Qui li havia deixat les flors? Estava tan contenta que va ballar amb el ram: amb el ram fent de parella, amb el ram fent de vel, amb el ram fent de bastó... a veure si li confessava el seu secret.
Es va guardar les flors i cada dia ballava amb el ram, fins que, un vespre, quan ja estava pensant en llençar-lo, perquè les flors eren totes desfullades, al mateix lloc, en va trobar un altre de nou. Aquest cop sí que li va quedar clar: tenia un admirador secret, ella pensava que ballava sola i resulta tenia un espectador, un de sol, i ben amagat, però que l'admirava.
