No veig la claror més neta, aquella que necessitem.
Els colors, arreu, són cridaners
i tantes veus esdevenen escandalosament falses.
De groc i de verd pinten la muntanya
i els arbres s'amaguen perquè no hi ha sol.
Les roques ben quietes, semblen impassibles.
Però el terra s'esquerda, i la Terra també.
I ningú no sap... com posar-hi remei.
Calma i placidesa sense perdre les emocions.
Aprendre sempre a acceptar les coses que no puc canviar.
Rumiar a la mida justa i necessària, ni poc ni massa.
Mirar, mirar i mirar la natura, les persones... el món.
Escoltar i emocionar-se sense perdre la calma.
L’Adelaida anava cada dia, d’amagat i quan podia, fins al lloc que havien acordat que es deixarien els missatges. Li era difícil sortir sola, a vegades no hi podia anar, altres vegades hi anava i no trobava res. Ella persistia, perquè l’estimava molt. Els missatges que trobava eren bonics, però sovint semblava com si no sabés com explicar-se.
Aquest dia, va trobar que el missatge era molt llarg i en va estar contenta i atabalada a l’hora... Tindria temps de llegir-lo sense interrupcions?
Estimada Adelaida,
M’agradaria dir-te moltes coses i sovint em falten les paraules, però em penso que avui sí, que les he trobades:
De
colors són els meus somnis
Tot
i que ja m'he llevat
I
la son no ve a veure'm
Quan
la lluna s'ha aixecat
Salto
i salto sobre els núvols
Sembla
que pugui volar
El
meu cor fa pampallugues
I
no deixa de ballar.
(1)
Estic tan content d’estimar-te, tan content que tu m’estimis, i que sigui possible enviar-nos missatges i veure’ns encara que sigui de manera escadussera que:
No ho puc amagar
Sí,
has aconseguit alguna cosa.
Crec que ho entendràs
Quan
sento tantes coses
Vull agafar-te la mà (2)
I potser em vaig precipitar amb aquell primer petó, però a hores d’ara tu ja saps prou bé que era veritat allò que ens vam dir:
Sé
que només és un petó
Però no és
només un petó
Per a mi. (4)
I el que sento i he sentit sempre és alguna cosa com això:
Sento
el so d'una paraula suau
Sobre el vent que aixeca el teu
perfum per l'aire
Estic agafant bones vibracions (5)
Podràs
tornar a marxar allà al fons del teu núvol
I
podràs tornar a somriure a molts altres rostres.
Donar
al teu voltant una mica de la teva tendresa
Quan algú et vulgui amagar la seva tristesa. (6)
Volar
amb el vent i les noves llavors
Qui
sap on el vent em portarà
A
dins el cor d'una terra antiga (7)
I també sé que un dia ens trobarem i tindrem un temps que serà nostre. I on jo sigui serà casa teva.
Dins del meu cor, ets el meu amor
I a la meva porta sempre ets benvinguda (8)
I no t’amoinis estimada, que tot arribarà i trobarem el nostre lloc i també sabrem els camins que ens hi han de portar:
Camins del meu país, porteu-me a casa
al lloc on jo pertanyo.(9)
T’hi esperaré, però si no arribes, et cercaré on sigui:
Com
si fos una au malferida
volaria,
encara, volaria.
Sota
el cel blau, amunt enllà,
Llum
als ulls i força al braç!
I
dins les venes, el mar.
(10)
Perdona’m per haver-te parlat amb cançons, però pots estar ben segura que m’han sortit del cor.
Fins molt aviat amor meu
Mirant les meves mans m'adono que hi guardo…
tanta vida viscuda:
les incomptables hores a la cuina,
la cura dels petitons de la casa,
els llapis, els bolígrafs, els pinzells,
les abraçades, les moixaines
la roba per plegar i planxar
i
l'amor i la tendresa, donada i rebuda
i
l'amor i la tendresa, per donar i per rebre
i
l'amor i la tendresa de cada dia.
Belluga l'herba
la teva veu cansada,
fila misteris
sense descabdellar-los.
Gotim de pluja blanca.
