Bona diada Sant Jordi

Bona diada de Sant Jordi!

I bones lectures, amics!

PD: Demà us ensenyaré els llibres.

Pont d’arc

Et sento molt endins

i la fortuna de tenir-te a prop

m'omple i m'inunda  les ribes de l'ànima.

Baixa a grans dolls, l'amor

i la plenitud és  també placidesa.

Després del pont, 

després de tantes altres fites,

la vida flueix, encara.

Onades de riu

Va retornar al riu,  a les gorgues immenses, a l'arc, al camp i a les vinyes.  El record llunyà de la infantesa,  no aconseguia agafar cap forma més precisa  en veure altre cop els mateixos escenaris.  

S'adonava que el seu record era bastant conceptual, recordava que li agradava anar al riu i poder mullar-se les cames,  encara que no es banyaven gaire més enllà,  el riu era cabalós i feia respecte.  Recordava la caminada necessària per arribar al riu com una de les primeres excursions  de la seva vida.  Recordava també que anar al riu era com una mena de festa.  No s'hi podia anar pas gaire sovint.  S'emportaven el berenar  i això també li agradava molt.  Sí que recordava els fets. Però no podia veure en imatges aquelles escenes de temps passats.  No es veia ni a ella mateixa ni als seus germans.  No sabia ben bé  què feia cadascú,  ni què deia cadascú, no recordava a qui li agradava més l'aigua ni a qui li feia més por.  No recordava gaire  si els pares  els limitaven molt els moviments o  els  deixaven una mica més de corda.

I de fet era ben igual, si ho recordés,  tampoc  seria cap certesa.  La memòria ens enganya tant sovint  i els records,  explicats per l'un o per l'altre sempre tenen canvis,  modificacions o  transformacions potser subtils o potser no tant.  

I al final es deia:  soc aquí, on ja vaig ser, i compta tant o més això que estic vivint ara amb la meva barreja de present i de records,  que no pas el fet que siguin  molt verídics, molt exactes o no.

Ponts a Sant Joan

El futur és només un reflex.

Els arbres florits, l'esperança d'un somni.

El riu, el temps que es fa nou  a cada instant.

I potser un dia arribarà

un bocí de temps 

que sigui  ben nostre.

Camins d'hivern vora el riu

He volgut conèixer tants camins,

que  el que camino ara, 

sovint, no em sembla el més bell.

Tan plàcid i tan segur

i també duu  en ell 

les flors dels records

i els fruits  del tot el què hem après. 

Mai no repetim el camí, 

encara que el caminem un cop i un altre.

Els camins, com els rius,

no són mai els mateixos.

Caminem junts.

La Gola del Ter

Entre riu i mar.

Passejant sol per la llenca de sorra

abasta tots els infinits que semblaven perduts.

Balcons privilegiats (des de Sant Miquel de la Roca)

Pensava que sempre podria mirar ben lluny: horitzó, objectiu o fita… 

però ara només miro a prop: aquí, ara, avui, com a molt demà.  

Trobo a faltar la crida de les coses provisionalment inabastables.