Olot

Ni la ciutat, ni la vida són sempre grises.

A vegades hi ha color.

Relat d'Agost de la Carme: Dolmen a Espolla

Des que era petit, l'Aleix s'enfilava a dalt del turó i no era només per veure aquestes pedres misterioses, que li agradaven tant, era perquè sentia que allà dalt, tot sol, es connectava amb no sabia ben bé què, però s'hi sentia molt bé. De més gran, havia pensat que aquesta connexió era amb la terra, amb la història amb allò que hi havia de més autèntic en ell.  I tenia la dèria de quedar-s'hi a dormir tota una nit.  

- Mariona, no t'agradaria que una nit ens quedéssim a dormir aquí a dalt?  A mi m'encantaria! Des de petit que ho he volgut fer. 

- Però quines idees que tens, Aleix! Aquí, com a tota la serra, està prohibit acampar. I no, ni que no estigués prohibit, tampoc m'agradaria.

- Sense acampar, sense tendes, sense res, una nit d'estiu, al ras… si no dormim és igual. L'objectiu es un altre, és tornar a sentir aquella sensació que sentia de nen i que se m'ha perdut una mica.

- Doncs a mi no em fa cap gràcia la teva idea, ni venir-hi junts, ni tampoc gaire que hi vinguis tu sol.

- Podria buscar algú altre que m'hi acompanyés, però prefereixo venir-hi sol. Amb tu seria millor, però si no és amb tu, doncs sol.

Van passar els dies i els mesos i no se'n va tornar a parlar més. L'Aleix va anar pensant i preparant com ho faria en secret i en silenci.  I un dia li va dir a la Mariona que se n'anava a Barcelona i que no tornaria fins l'endemà. 

Aquella nit, pero l'Aleix no era a Barcelona, era al cim del seu turó. S'havia preparat una mica de sopar, s'havia dut roba per si refrescava massa, i una màrfega per estirar-se. 

Les primeres hores tot va anar molt bé… però al cap de l'estona, els sorolls de la nit a la muntanya el van començar a inquietar, no li semblaven ni normals ni naturals. Se sentien veus… quines veus podien arribar allà dalt?  Es volia aixecar de terra i no podia, com garratibat, com paralitzat, I finalment se sentien uns cops tan forts que es va despertar del tot. Somiava? O era cert que se sentia tot allò? Ben despert, però amb el cor accelerat, no va saber treure'n l'entrellat, encara li semblava sentir-ho però no n'estava gens segur… es va aixecar, es va posar el frontal i va baixar del turó, cames ajudeu-me.

I ara on aniria, a les quatre de la matinada,  si la Mariona es pensava que era a Barcelona? Va provar d'entrar a casa, però hi havia el baldó passat i no podia.  Va trucar i des de la porta va sentir el crit d’espant de la Mariona. 

- Soc jo, l'Aleix! No t'espantis, soc jo! 

- Què t'ha passat? Ara arribes de Barcelona? No t'hi quedaves a dormir? 

- No, no vinc de Barcelona. Vinc del Turó de les Pedres.

- Sí, home! M'has clavat un bon espant. I a sobre voldràs que m'ho empassi.

                   *                     *                      *                       *                        *                       *

A veure què us suggereix aquesta fotografia…. Si us ve de gust…

Hi han participat:

1.- En McAbeu amb  La Maledicció

2.- Sa Lluna amb La caseta

3.- Artur amb  El dolmen

4.- Qui sap qui amb  Li havien parlat les pedres

 

Regal i record de la Vall Fosca

Un dibuix de la Mònica, que m'ha fet arribar l'August del blog Rapsòdia

Un dia dels que vam passar a la Vall fosca, vam anar a visitar el museu de la Central Hidroelèctrica de Cabdella.  Mentre esperàvem el nostre guia de la visita a la Central, vaig veure una cara coneguda.  Era l'August que anava amb la Mònica, (a qui jo no coneixia).  Després, i com a record d'aquesta estada i d'aquesta trobada amb el vistiplau de l'azar tan capriciós, em va fer arribar aquest dibuix tan bonic i tan alegre. 

Va ser una visita molt interessant, molt ben explicada, en tots els sentits, ben documentada i ben amena i divertida al mateix temps.  Amb la pluja que ens empaitava una mica, mentre fèiem el recorregut.

Les vaques de la Vall Fosca estan contentes, després d'un juny prou plujós, tenen herba ben fresca i ben tendra  i ens miren ben divertides.

Moltes gràcies a la Mònica i a l'August per aquest regal tan bonic i divertit.

Sant Martí

Potser ja no és temps de jugar sobre l'herba

ni de viure un present que no necessiti somnis ni records.

Però tenim l'instat i tenim el batec i també la memòria.

Capgrossos

Li vaig ensenyar la fotografia dels capgrossos a la Joana i em va preguntar on era l'aigua, que no la veia. Li vaig explicar que tot el que es veia era aigua. Em va mirar amb incredulitat, perquè ella no la veia pas.

Jo la veig perquè sé que hi és? O sé que hi és, encara que no la vegi?

Ni jo la veig

Ni ells tampoc la veuen.

Però l'aigua hi és.

Ells hi viuen i neden.

I jo puc recordar-la.

Malva reial

Allà, a l'hort, em va dir ella, em surten unes flors que m'agraden molt, són molt altes (alçava els braços quan ho deia)  i molt boniques. Jo no vaig saber endevinar a quines flors es referia, fins que no les vaig anar a veure. A l'hort i a la vora dels camins m'enlluernen l'estiu.

S'alcen ben altes i carregades de flors, 

algunes amb la tija vinclada per massa pes.

D'altres es mantenen ben dretes lluint orgullosament

les seves corol·les de pètals mig arrissats.

Malva reial, et saludo en passar i m'enduc de tu la imatge fresca.

Una casa del poble d’Astell

Vora de la prunera hi ha infants que juguen, 

A la seva ombra hi ha infants que berenen.

El seu voltant ple de somriures,

de padrins ben contents.

I jo tan lluny, tan forastera…