Una casa del poble d’Astell
Vora de la prunera hi ha infants que juguen,
A la seva ombra hi ha infants que berenen.
El seu voltant ple de somriures,
de padrins ben contents.
I jo tan lluny, tan forastera…
Cercar en aquest blog
Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
El meu blog dels pobles
Entrades populars
Publicat per
Carme Rosanas
Es fa fosc
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Ja sé que no hi té res a veure, però m'has fet pensar en aquell "Estimar és ser distant,/ l'amor és ser estranger" de Margarit.
ResponEliminaPotser sí, que hi té a veure, Helena, tot i que no ho he entès mai gaire (això del !argarit), podria ser que alguna cosa dintre meu sí que ho entengui.
EliminaCarme,
EliminaEl mateix Margarit va dir en un recital que aquests versos parlen de com no s'estima més quan s'està enganxat a l'altre.
Gràcies per l'aclariment, Helena. No ho sabia, en aquest cas sí que ho entenc i a més a més hi estic d'acord.
EliminaContagiant-te dels seus somriures, no pots sentir-te forastera... com a molt, nostàlgica.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Em sembla que has trobat la paraula justa, Paula!
EliminaM'agrada que la trobeu. Els comentaris em completen els posts.
Aferradetes, nina!
Si pero alguien tenía que mirar para contarnos.
ResponEliminaBesos
Doncs sí, mirar o imaginar o somiar o pensar…
EliminaGràcies a tu, també, Erik!
Una abraçada.
Entorno sencillo y bonito, me encantan esas casas de piedra bien sólidas y el legendario árbol que un día se plantó creció, creció mi árbol y yo, gracias Carme. Salud y paz.
ResponEliminaUn arbre és sempre un amic, un amic gegant i bo.
EliminaUna abraçada, Antonio.