Colònia Bonmatí

Cal trobar,  rere les baranes i els murs, 

aquella porta que ens obre a nous horitzons.

Encara és hivern als arbres més alts,

encara és inaccessible 

aquella torre que ens assenyala el cel.

Sí que ens cal trobar l'indret i el camí

i sobretot, no deixar de caminar.

Reconèixer qui som i no fugir mai

de nosaltres mateixos.

Tres records a l'estil del Me'n recordo de Joe Brainard

Me'n recordo dels dies que el meu oncle forner ens deixava anar a repartir el pa amb ell en una furgoneta "Rúbia".

(però ell no deia mai repartir, ell deia "anar a passar pa")

El biscuter-furgoneta: la Rúbia.  Fotografia trobada a Forocoches

Me'n recordo d'aquells estius, a pagès, quan venia de bon matí la màquina de batre, la que separava el gra de la palla, i ens llevàvem emocionats per veure com creixia el paller, amb la palla que escopia la seva immensa trompa.

Recordo la nit que el meu fill de tres anys em va explicar que el mar s'havia fet tan gran de tant passar-hi les barques.

Creu de terme de Sant Julià de Llor

Ja no assenyala al cel, 

sinó només a la terra.

El cel fa molt que l'hem perdut

i ens consolem mirant al nostre entorn.

És bella la Terra

i és bella la nostra terra.

Però no oblidem mai el cel.

Mirar massa a prop ens torna miops.

Tornem a mirar lluny

Tornem a somiar

Tornem a sentir-nos lliures.

Joaquim Mir: el safareig

Quan arribava el bon temps, de cop, una de les  feines més dures que feia jo en aquella casa dels senyors Mercader, es tornava agradable.  

Sortir, a ple estiu, a rentar la roba al safareix del jardí, ple de flors i de bona olor i amb aquella aigua fresqueta, amb la calor de l'agost, feia de bon passar.  Me'n delia de sortir a rentar.  Era una feina, però m'agradava. Amb l'aigua neta m'hi refrescava la cara i el clatell i la deixava regalimar coll avall encara que em mullés una mica la roba i aleshores em posava a rentar com qui ho fa per gust i no pas per obligació. 

Quina sort tenir un safareig en un lloc tan agradable! 

Sant Julià de Llor - Església de Sant Agustí

Vam pujar l'escala, 

tan estreta, tan dreta,

tan vertical...

Vam passar una porta

vella i despintada.

Darrere d'ella hi havia el cel.

Comiat

Vaig sentir passes que baixaven l'escala.  Eren les teves passes. Vaig sortir a mirar qui  baixava. No hi havia ningú, però el soroll persisitia. Des que vas marxar, que les teves passes retornen un cop i un altre. 

Gerro de flors

Vaig triar el blau, de dibuixos arrodonits i tons ben difuminats. 

I el tinc buit, allà, al prestatge.

El tinc buit i el somio ple, 

d'anèmones de fràgils pètals, 

de clavells o de gerberes...

Vindrà el temps de les flors més boniques,  

hi haurà un temps que serà ben nostre.