Si mirem el balcó, sembla un gran senyor, si mirem les escletxes de les portes obertes, ho veiem tot buit, una casa absent amb una façana que vol recordar allò que va ser, però sense sostres, sense teulada ni vida, per més que perduri i que presumeixi ser allò que era, ja serà per sempre res, una pura façana sense suc ni bruc.
I mentre anava pensant aquestes paraules que escric em va semblar sentir que el balcó em contestava.
Això és el que tu et penses, forastera, no saps encara quanta gent, en mirar-me recorda tantes coses i tantes persones que ja no hi són i també fets importants per al meu poble. Mentre algú recorda, res no està mort de veritat. I aguantaré ferma el record de la gent que em veu en passar.
