Plaça

No hi haurà recer ni tan sols sota les porxades.

La intempèrie ens atrapa a tot arreu on puguem anar.

Roda de campanes o ronlla

- Ja no canten els teus ocells

- Ningú no ve a fer rodar la roda...

- Ningú no ve, perquè ja no cantes.

- No canto perquè ningú no ve.

Nota:  Una ronlla és una mena d'eina musical,  no pas ben bé un instrument, ja que no necessita cap músic instrumentista per fer-la sonar.  Seria més aviat com una mena de capseta de música amb campanetes (se'n veu una per un dels forats) i una maneta per fet-la rodar (que també es pot apreciar ben bé al mig).  O potser també és podria definir  com un carilló  que només pot tocar una sola melodia. Deien que el seu so recordava  el cant dels ocells.  

Nota dos:  trobada a l'església de Sant Serni de Canillo  (Principat d'Andorra)

Finestra

No és pas el vent qui va obrir la finestra.

Són les flors que esperen...

No la tancarà ningú, 

fins que les flors morin

de massa calor o de massa fred.

Alehores, totes les portes romandran tancades.

Relats conjunts d'octubre: L'últim viatge del temerari

Joseph Mallord William Turner  L'últim viatge del Temerari (1839).

Saber baixar les veles a temps,

saber abandonar tota lluita, tota activitat

i deixar-se portar ...

dintre la bellesa dels colors del capvespre,

per sobre del mar calmat que l'emmiralla.

El Temerari,  mai no ha temut  cap naufragi ni tampoc la mort

mentre guerrejava ferotgement sense saber ni per què.

Ara, tampoc tem aquesta mort anunciada.

Ha viscut el seu temps i l'ha esgotat ple i sadoll de tantes gestes.

El final, és quasi com un alliberament: el no res, la pau, la calma.

Tanka

Dels carrers buits,

del silenci, la calma,

en faig l'instant.

Testos i cossiols

l'acoloreixen de verd.

Tardor

També la tardor sembla segura, i és ben cert...

Arriba puntual sempre a la seva cita

Recorda perfectament a quin dia i quina hora exacta és esperada.

Despulla els arbres i els pinta de tots els seus colors

O potser no, no pas tots. Aquest any s'ha oblidat de la meva morera.

Recullo fulles grogues de terra, però l'arbre es manté verd a tothora.  Fins la darrera fulla. 

Plàtan vora el riu

Vine,

seurem sota els arbres, a la vora del riu,

per fer com si tot fos etern

i com si encara hi hagués un futur.

La remor del riu ens regalarà el seu somriure

i nosaltres oblidarem els dies i les setmanes 

i els anys que s'han buidat sense entendre per què.

Farem veure que tot va bé,

encara que res ja no tingui sentit.

Només la fresca remor del riu que ens bressola.