Tulipes o no

No podia dormir,  aquestes flors,  feien un so metàl·lic,  de tant en tant a la nit, que em recordava el timbre dels despertadors antics, aquells que tenien com una mena de martellet que picava alternativament un timbre i l'altre.  Sí, sí,  tothom em deia que eren imaginacions meves,  sobretot la meva germana,  i em repetia que això era impossible, que les flors no fan soroll metàl·lic.  

Però la que no dormia era jo  i per  quedar-me tranquil·la, vaig agafar aquestes flors amb la seva torratxa corresponent i les vaig regalar, precisament, a la meva germana, ja que ella es veu que no tenia imaginacions d'aquesta mena, com jo,  i a més a més em deia que li agradava molt aquesta planta, perquè era "diferent": les flors semblaven tulipes però no ho eren  ben bé.

L'endemà em va trucar una mica enfadada:  "Escolta'm,  aquest coi de flors, resulta que toquen les hores i les mitges, però van deu minuts avançades,  què puc fer?  Al menys anessin a l'hora!"

Caseta entre flors

"La trobaràs entre les flors",  deia aquella nota que vaig trobar un matí, en sortir de  casa, davant de la porta.  Algun poca-solta que em vol gastar una broma, vaig pensar.  No tenia ni la més remota idea de què dimonis havia de trobar, ni de quines flors m'estava parlant.

Tenia pressa i me'n vaig anar  tot posant-me la nota a la butxaca.  Per què me l'havia de posar a la butxaca,  us preguntareu,  jo també m'ho pregunto.  

M'agraden massa els jocs i els enigmes, com per portar aquesta nota a la butxaca i oblidar-la o llençar-la a la primera paperera.  No podia evitar de pensar coses com aquestes:  "la"  ha de ser una cosa femenina i això ja descarta un munt de coses;  "trobaràs"  és alguna cosa que jo estic buscant i  potser encara no me n'he adonat; entre les flors, vol dir envoltada de flors, al mig de les flors...  el primer pas ja estava fet,  ja m'havia llançat a desxifar l'enigma.  I a més a més, m'havia d'afanyar,  entre les flors,  vol dir que l'havia de trobar abans que s'acabés la primavera, sinó,  malament, la pista principal en orris!

Malauradament no vaig ser capaç d'anar més enllà. I no vaig saber resoldre l'enigma.  

Un cap de setmana amb una de les escapades i passejades pels camins de ronda, la vaig veure:  la caseta o la cabaneta,  petita, petita, molt bonica, entre les flors.   Caseta és femeni,  buscava jo una caseta?  no,  no la buscava, però  era tan bonica!  I si encara no sabia que la buscava?  Entre les flors,  això era indiscutible.

Vaig remoure cel i terra per trobar de qui era la caseta i perquè  me la lloguessin per un any.   Tot just  hi cabia un llit, una taula i una cadira, una cuineta de camping  i un lavabo de roulotte,  però m'hi vaig llençar de cap.  Si  jo no havia sabut anar cap a l'enigma, doncs que vingés l'enigma cap a mi,  em semblava un regal.  La vaig convertir en el meu refugi,  davant del mar i entre les flors.

El túnel del tobogan

La Joana recollia de terra, pedretes, branquetes, fulles, etc, per llençar-les des de dalt del tobogan. Una vegada i una altra.  Incansablement. L'àvia, que era jo, l'anava seguint, amb la vista si es quedava a prop  o amb les cames si s'allunyava una mica més del tobogan.  No  volia destorbar-li  el seu joc o la seva investigació  i la deixava fer. No entenia gaire aquella fascinació  de la petita  per veure baixar objectes  en aquell tobogan.  

Quan finalment baixava ella, jo l'esperava a baix  per rebre-la i per comprovar que baixés bé i sense arribades massa brusques.

Però un cop comprovat que el pendent del tobogan era prou ben calculat per arribar sense ensurts,  aleshores, em vaig quedar a dalt  i vaig entendre la màgia de veure com els objectes  (o les personetes, en aquest cas)  baixaven pel túnel.  Resultava ser un túnel calidoscòpic, tota la baixada era un festival d'imatges multiplicades.  Li vaig demanar que mirés amunt per fer-li la foto,  ella complaent em va deixar fer.

Aprenent sempre de l'observació i de la curiositat dels infants.

Relats Conjunts d'Abril: Insectes i fruites

Jan van Kessel the Elder, 1641-79, Stilleven van insecten en vruchten

Vaig veure aquell anunci,  al moment que més el necessitava.  

"Es canvien vidres de portes,  finestres,  galeries, balcons i finestrals. Tenim vidres amb aïllament tèrmic,  vidres foscos, vidres mirall, vidres  d'augment i de tots els tipus que pugueu necessitar.  Atenció immediata.  No passeu ni una sola nit amb el vidre trencat. Truqueu-nos i vindrem de  seguida."

Els vaig trucar, el vidre de la porta balconera,  s'havia trencat amb un cop de vent  massa fort que havia fet petar la  porta violentament.  A mi em va fer gràcia això dels vidres d'augment.  Que m'apropés el paisatge,  que bé!  Em semblaria ser encara més ficat dins de la muntanya, dins del bosc.  

Van ser eficaços,  ho van tenir col·locat en un tres i no res.  Em van dir  d'aquí  un parell d'hores li treu aquest adhesiu protector, que ara mateix potser encara faria bellugar el vidre.

Quan vaig treure el protector,  em vaig quedar blanc com el paper,  on  abans veia la vall i la carena  retallada en el cel,  amb els seus boscos espessos, ara només veia una branqueta amb tots els seus insectes passejant.

Vaig decidir que els hi faria canviar, naturalment.  No m'havien avisat que tenia tants augments,  però abans tenia la curiositat de saber de quin arbre era   i a quina distància es trobava  aquella branca que jo veia i aquells insectes.  

Desgràciadament, després d'un any fent provatures, anant a posar objectes   als arbres que a mi em semblaven davant per davant de la meva finestra, per veure si el localitzava,  encara no n'havia tret l'aigua clara. Ja només em quedava un any  de garantia i de possibilitat de canvi,  M'hauria d'afanyar a  investigar-ho  si no volia quedar-me aquell vidre per sempre.

Persones humanes

Estrafem la vida

fin a límits que costen d'imaginar.

Capgirem les paraules

per fer-los dir allò que mai abans no havien volgut dir.

Som cada cop més indiferents i impermeables 

a les formes reals que té el món.

Què ens queda, en comú?

quan ja no podem creure res

ni del que ens diuen, ni del que fan.

Només ens queda l'abús de poder

i el seu profit per a tots aquells que saben obtenir-lo.

Roba estesa

Em feia tanta pena veure aquella casa abandonada i deshabitada!

Era dels meus veïns una família molt agradable que se'n van anar com qui se'n va de vacances i ja no els vam veure mai més. Ningú va gosar investigar gaire, ni on eren, ni perquè no tornaven. La gent, de seguida, veu coses fosques arreu. 

Jo però, m'anava fent gran i encara recordava en Roc, amb els seus texans i la samarreta ratllada que li agradava tant.  I un dia vaig voler donar-li de nou vida a la casa i també a en Roc, encara que fos una vida fíctícia, encara que fos de mentida.  

Vaig pintar la seva roba estesa, com si això, fos un esquer per fer-lo tornar.

De moment encara no ha tornat, però si ho fa, de seguida sabrà que algú s'ha recordat d'ell durant tot aquest temps.

El portal de la plaça

Cantaven les xiquetes una cançoneta:

"Si passes set vegades, si passes set vegades, set vegades, set vegades, per sota de l'arc, per sota de l'arc, vindrà l'amor a trobar-te,  just a la que farà seeeeeeeeeeeeeeet"

I sí,  elles passaven i passaven,  i  encara que no veien pas que es complís la seva cançoneta,  l'endemà hi tornaven, com si hi haguessin retrobat la confiança.

La Maria,  que ja no era tant xiqueta,  se les mirava des del seu balcó,  cada dia i  pensava que tant de bo fos veritat que es produís aquesta màgia.  Ella hauria volgut trobar l'amor de la seva vida i fins ara no l'havia trobat.

Un vespre, quan les nenes ja no hi eren, va baixar a  la plaça  i  va començar a passar per sota l'arc set vegades,  ho feia com les nenes, ben igual,  no hi passava pas d'anada i tornada, no. Donava tota la volta pel carreró i hi passava cada cop en la mateixa direcció. Com s'havia de fer.  A la setena volta,  ja fosquejava,  i quan va veure  que una ombra sortia per la cantonada del petit carrer,  va fer marxa enrere,  esporuguida i va arrencar a córrer plaça enllà.  

Quan va ser a casa,  va sortir ben de pressa al balcó per veure si l'ombra era algú que podia ser una amenaça o bé era  l'amor de la seva vida, però ja no va veure ningú.  El silenci del vespre va ser l'única resposta  que va obtenir.  

La recança d'una  ocasió  perduda, li va durar tres dies.  El primer dia estava trista, el segon dia va pensar que potser s'havia lliurat d,alguna cosa dolenta i el tercer dia ja es va adonar  que estava molt i molt bé, al seu pis de la placeta, al rovell de l'ou del seu poble, envoltada de veïns i veïnes  i de xiquetes que jugaven.  I havia hagut de passar set vegades per sota del portal de la plaça per adonar-se'n.