Fulles mortes al canal

- Recordes aquell dia passejant vora el canal?  Et vaig dir que els arbres reflectits a dins de l'aigua estaven tristos  i que les fulles i les cases havien perdut el seu color.  L'aigua és un mirall, vas dir tu, però els arbres no poden estar tristos.  

- Els quedaven quatre fulles, potser era per això que els volies veure tristos. O eres tu la que n'estava?

- No, em sembla que no, no ho sé, potser era començar una conversa inútil o potser no era ni tant sols una conversa, sinó un intent de connexió.  Una connexió que no es va produir.

- Per què, no?  Va ser un passeig agradable, bonic, vam veure moltes coses, vam fer moltes fotografies i vam anar parlant de temes diversos i vam estar bé. Aquesta escena que dius, va durar molt poc, el passeig va durar molt  i va estar molt bé.

- Sí, tens raó en tot el que dius,  però, malgrat tot, la connexió no es va produir.  Vam veure i viure les mateixes coses,  i en canvi el relat interior que en tenim o que en fem, allò que ens ha quedat a dins és tant diferent entre l'un i l'altre que sembla que parlem de dies o de vides o de persones diferents.

- Quin relat fas, tu, d'aquell dia? No va ser per a tu,  com he dit abans un passeig agradable i bonic?

- Ho va ser, d'acord, però en canvi la sensació que me n'ha quedat és aquesta altra: la tristesa dels arbres, la manca de connexio i també la bellesa melancòlica de les fulles amuntegades sota l'aigua amb el seu color imprecís i monòton que feien destacar un sol punt de llum i de color:  l'estelada.  Un horitzó que se'ns va perdent cada dia de mica en mica.

Ànecs

Vora l'estany

Hi ha la tardor i els ànecs

I tot m’ho quedo.

Ben cert, sense tocar-los,

que la tardor no és meva.

Relats Conjunts de Gener

Michael Archer, 1879, Vil han klare pynten?

Des de sempre, des d'un temps que ningú no recorda, hi havia entre els pescadors d'aquest poblet anomenat Pynten una llegenda que explicava que si eres en aquest racó de la platja, el dia adequat, a l'hora adequada en un dia rúfol i emboirat, podies veure i viure alguna cosa que et canviaria la vida. Ningú sabia gaire quin era el dia adequat, però cada tardor, ja que era el temps de més boires,  s'ajuntaven de tant en tant una colla de pescadors joves esperant veure alguna cosa fora del que era habitual.

- No veieu una silueta llunyana, com si fos una fada o un fantasma o un esperit vagant damunt les aïgues?

- No, no és res, que no ho veieu que és la mateixa boira?

- Apa, si li veig una cabellera llarga i ondulada preciosa, com pot ser que no ho vegeu? 

- Mira, se t'acaba d'esfumar la preciosa cabellera…

- Sí… ja ho veig.

- Esperem una mica més. Us imagineu que fóssim nosaltres els qui descobrim el misteri de tants anys?

Van seure sobre les barques buides, i van continuar mirant, mentrestant es van explicar coses de la feina, dels projectes, van fer bromes i van explicar acudits. Van riure junts.

El més vell de tots, somreia en veure'ls junts i contents. Quan ja van decidir marxar, el vell els va preguntar: 

- Què, nois,  ja heu trobat el misteri? 

- No, però tornarem a buscar-lo! - van dir tots contents.

- Aleshores,  encara que no ho sapigueu, ja l'heu trobat.

Canals

Navegaria, 

a sobre de vaixells en miniatura

per conèixer tots els camins

i encara, tots els diàlegs

entre la vila i l'aigua.

Els murmuris de les jonques,

el clapoteig de l'aigua,

i les dones que hi renten

totes les seves històries.

Fulla de tardor entre el verd que perdura

D'una foto de la @montseunamicadetot  a l'Instagram

Sempre, a tot temps, hi ha el verd, 

perdura la tendresa i perdura l'esperança.

Sovint cerquem els colors per no oblidar-los.

La llum del groc, la calidesa dels torrats,

ens fan encara els verds més vius.

Una xifra, un any o una dècada que veig com un reflex de la vida viscuda

En aquesta vida tot arriba, fins i tot algunes coses en les quals no hi pensem gaire o gens, però sí. Han arribat els 70, encara que, a mi, em sembli que no pugui ser, tot i que sempre, sempre, sempre arriben (si arriben) després dels 69 i no hi hauria d'haver cap sorpresa. 

Em sembla que en aquesta edat,  (més que no pas als 60 o als 65) comença una nova etapa que no m'agrada gens:  la vellesa no m'agrada, no pas pel físic, ni per les arrugues, no. No m'agrada perquè està plena de pèrdues: de persones, de salut, de capacitats,  de memòria... i no faig la llista més llarga per no deprimir-me...  però malgrat tot, ho mirarem pel bon costat. 

Sí, i tant!  Tot té un costat bo.  I no em queixo de res, ni m'entristeixo, només miro la realitat de cara i jo la veig així,  a dues cares.

Està bé poder fer-ne 70 en bona salut i sí,  de moment la tinc.

Està molt bé que ara que en faig 70, encara trobi i més que mai que tinc una família genial i plena d'estimació i de bon rotllo.

Està molt bé pensar que ja tinc molta vida viscuda i moltes coses boniques als meus records, tot això ja ho tinc i ningú m'ho pot prendre i també està bé sentir que aquests 70  (o els que duri encara la vida)  han estat plens.

Està molt bé tenir molt bons amics i amigues que m’acompanyen sempre.

Està bé que no hi hagin gaires recances... i també està bé que ens en quedi alguna, potser no tenir cap recança seria poc humà.

Estaria bé que els anys que quedin, fossin amb salut i sense problemes greus, però això ja no depèn només de mi.  Haurem de conviure amb el que arribi, sigui com sigui.

De moment, ho celebrarem amb una mica de xocolata…

Molí de vent a Gallecs

Roda el molí

el vent el fa xiular

mentre treballa.

Rondo els camins

entre els camps i les cases

els ulls arrelen.

Un cel tan clar

l'ocell que ens sobrevola.

Matí calmat.

El fred atura

la rosada gebrada

fins a migdia.