Porta i escala a Santa Margarida de Bianya

No és la porta d'entrada a cap realitat. No és cap camí gaire transitat. Insegura, sense proteccions ni baranes. Guarnida amb les plantes que la fan bonica, oberta com si fos una finestra.

És la porta que utilitzem per escapar-nos d'un excés de racionalitat, és la porta dels somnis, és la porta que obre altres dimensions. Discreta i a punt badar-se del tot quan el pensament ens hi porti.

Escric amb les mans 

siluetes irreals.

Dibuixo amb les paraules

mons paral·lels.

Pugem els graons poc a poc

Obrim la porta amb molta cura.

I sabem passar el llindar sense cap por.

Austeritat
de l'escala, amb flors
de benvinguda.

....................................................Helena Bonals

Diada nacional de Catalunya, 11 de setembre 2018

Doncs sí, hi tornarem, sense defallir!

Que tingueu tots una bona diada!

Ens veiem demà, a la Diagonal!

Tot el poble cantarà la melodia dels indignats.

És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat.

Els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors.

I que el nou dia comenci ara quan surti el sol.

Lluitaràs al meu costat, serem més forts si estem units.

Més enllà de la mentida i la violència hi ha la pau. 

Somriu, aixeca't i lluita per la llibertat!

Tot el poble cantarà la melodia dels indignats.

És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat.

Els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors.

I que el nou dia comenci ara quan surti el sol.

Si unim les nostres forces l’enemic no passarà;

el joc brut i els seus abusos no ens podran mai fer callar;

colze a colze trenquem les cadenes de la repressió!

Tot el poble cantarà la melodia dels indignats.

És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat.

Els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors.

I que el nou dia comenci ara quan surti el sol.

Tot el poble cantarà la melodia dels indignats.

És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat.

Els batecs dels nostres cors ressonin forts com mil tambors.

I que el nou dia comenci ara quan surti el sol.

El Ter a Llanars

Troncs i trossos de branques trencades giravolten 
amb la força de l'aigua que els arracona a un costat.
No els arrossega, per més estona que me'ls miro.
Continuen movent-se en uns cercles incerts a mercè de l'aigua.
D'altres baixen a gran velocitat.
Importa molt el lloc on ets, on et situes:
pots donar voltes tota una eternitat o avançar impetuosament riu avall.

Hi ha llocs, on el riu no deixa cap opció pels que voldrien fluir plàcidament.

Respostes

No els conec personalment a cap d'ells,  però com m'agradaria abraçar-los!

L'agredolç m'acompanya des que tornant a casa després de vacances he trobat algunes respostes dels nostres polítics ostatges de l'estat espanyol, de la justícia espanyola. La il·lusió de rebre les seves respostes, s'estavella contra la tristesa  de tenir-los encara empresonats. 

Llegir-los, i també haver parlat amb una amiga que ha vist personalment i ha parlat amb una d'elles, em fa pensar moltes coses.

Realment ens transmeten com estan?  Sempre els llegim amb ànims, amb força, amb fermesa i quina sort que sigui així!

Però jo no puc evitar de pensar en els moments de fragilitat i en com els poden gestionar si sempre han de donar imatge de fortalesa.

Em quedo amb les abraçades i els petons, que ens acosten d'una manera més emocional: no ens coneixem i per tant l'abraçada no es produirà mai, ni quan siguin lliures, i potser per això em sembla tan important.

Jo també els abraço i si tenen moments fràgils els abraçaré més fort.

Quanta injustícia!!!

Trompetes de foc

Trompetes de foc
que refresquen la vista
i perfumen el bosc.

Santa Cristina de la serra a La Menera

Santa Cristina de la serra

La Menera és un poble de la comarca del Vallespir, a la Catalunya del Nord. Juntament amb el de Costoja, el de la Menera és el terme més meridional del Vallespir, en concret de l'Alt Vallespir, en contacte amb la Garrotxa i el Ripollès. Viquipèdia

Era festa major a La Menera. Ple de banderes catalanes i alguna estelada. Vam arribar just a la ballada de sardanes del matí. Amb la cobla de Catalunya nord que es diu Tres Vents. Hi havia força gent per a un poble tan petit. Balladors i espectadors i fins i tot els músics parlaven tots en francès. No vam sentir ni un mot de català, en aquest ambient que ho semblava tant. Però, va ser una ballada bonica.

Camí amunt, 
entre les roques grosses fins als planells.
La bellesa i la pau de la muntanya, 
la verdor especial d'aquest estiu 
i sobretot la descoberta del lloc,
ens regalen un dia ple i feliç.

La roca grossa

Soc la més grossa del camí, la més grossa del tros de les roques grosses, però mai no és suficient perquè et reconeguin. Com poden saber-ho, fins que no les han vist totes? I com poden estar segurs que ja les han vist totes? Per això vull canviar-me et títol, i l'adjectiu i m'he deixat serrell, ara porto un serrell molt a la moda, sofisticat i despentinat. Ara sí, se'm reconeix de seguida: la roca grossa del serrell d'heures. Espero que les companyes roques i pedres grosses no em copiïn la meva idea. Seré una fita i un punt de cita pels enamorats.