Papallona sobre flor blava

Damunt del blau
amb les ales plegades
batec silent.

Amb la nostàlgia

d'un blau que que ja he perdut

plego les ales.

carme..................................................................................................................

Amb la cadència

d'un blues de matinada

callen les cordes.

............................................................................................Xavier Pujol

amb les ales plenes de blau
m'enlairo, breu com els dies 
de la meva intensa vida de papallona

...........................................................................................Elfreelang

Amb la mirada
cap a un futur incert
dormen els blaus.

............................................................................................sa lluna

Posada sobre el blau
enyora la possibilitat 
d'aturar-se al seu mar

......................................................................................Joan Gasull

Subtil, eteri
papalló d'ales clares
somiant en blau

........................................................................................Glòria

Blau d'esperit.
No calen ornaments
al teu costat.

.......................................................................... Helena Bonals

La flor agraïda
acull la papallona,
amb nèctar blau.
...............................................................................M Roser

Els nostres trens

En els trens del Vallès, a més a més de viatjar puntualment,
a vegades, viatgem acompanyats de Pere Quart.

I em fa venir ganes de dialogar amb ell:

El meu bosc no és tan espès
i té tres pins, no pas quatre.
Els turons ja s'han malmès
però no ens deixarem abatre.
Com el Vallès no hi ha res.

Les cadenes subtils de Teresa Duch

Em fa gràcia comentar-vos aquest llibre, perquè la presentació o divulgació que en va fer la Teresa en el seu blog, tal com li vaig dir allà mateix, no em va "capturar" gaire  la voluntat de llegir-lo.

Malgrat tot, passat un temps l'he llegit. I no me'n penedeixo gens.

M'ha agradat, l'he llegit en dos dies. M'ha atrapat. Tot i que al començament em semblava una mica dispers, (o potser era jo la que estava dispersa, no me'n feu cas) de seguida, en avançar una mica, ja he lligat caps i m'ho he passat molt bé.

Distret i amb molts temes actuals que s'hi plantegen.  M'ha agradat especialment el dilema moral, no, moral no, ètic, d'una de les protagonistes. M'ha agradat com se'l planteja i també com el resol. Però això seria explicar massa... i doncs l'haureu de llegir si el voleu saber.

La flor groga de l'herba del vent

Són instants que creixen
des de dins de l'ànima.
Vessants espurnejants del groc
de la flor del vent.
Mentre el color malva dels nerets
es reparteix desigual, a clapes grosses.
I tu que t'enfiles lleuger, davant de tot.
Em mires de lluny, com m'hi aturo.
I saps què sento mentre em gravo les flors a la memòria.

Els Relats estiuencs de la Carme: Colors i formes al Cap de Creus

Proposta de RC (Relats de la Carme) 
En substitució estiuenca dels Relats Conjunts (RC)
Qui s'hi anima?

Doncs s'han animat:

1. En Joan Gasull amb el relat : Allà al Camell
2. L'Elfreelang amb: Un camell i una cabra fets de pedra 
3. La Gemma amb: Perseu i Andròmeda: un final diferent
4. En McAbeu amb Gènesi
5. En Pons amb: Cas típic 2655
6. En XeXu amb: Secundaris

Itinerari 17

Camino per un paratge desconegut. I sento com em parlen les roques. Formacions rocoses de formes insòlites i indòmites, d’animals estrafets i mutants. I jo me les escolto i me les crec, àvida com sóc de meravelles.

El camell del Cap de Creus em pregunta si he vist la cabra dalt d’una roca i ell se la mira, com qui busca una amiga. I sí que la veig de lluny, però quan m’hi acosto, sento una rialla greu i fonda. El camell em pren el pèl i la cabreta enfiladissa s’ha tornat àliga d’ales esteses.

Miro i miro la pedra i no sé entendre la transformació. Refaig el camí, per retrobar el punt de vista. Torno al lloc des d’on es veu la cabra i mentre camino es desdibuixa, desapareix, es fa roca sense forma i més enllà, es fa àliga de nou.

Hi ha mil presències absents en aquest itinerari. Una mena de laberint guiat, on no voldries perdre mai les guies clavades ran de terra, perquè és inquietant i bell aquest paisatge.

Restes de naufragis, humans i vegetals s’acumulen ran d’aigua.

I aquella solitud engrescadora, que no voldria deixar escapar. M’enfilo canal amunt per tornar al punt de partida entre matolls de flors blaves.

El camell em vol donar una penyora de retorn. Em crida i vol que m’endugui el reflex vermellós de les roques rovellades damunt de l’aigua. Diu que és la penyora per assegurar el retorn. No voldria deixar-lo escapar, però tan el retorn com el reflex em llisquen de les mans i me’n vaig amb les mans buides i el riure del camell a la meva esquena. Es burla de mi, encara.  I jo el deixo enrere, pensant que per més que m’agradin els misteris i les meravelles tornar al Cap de Creus o no, és una cosa que fonamentalment depèn de mi mateixa. Tornaré un dia per acabar l’itinerari 17.

Caputxina vermella

Pinzell vermell.
Pètals de foc.
Missatge xifrat d'una flor.
El traç com mots desconeguts.
Xiuxiueig d'aquarel·la.

Finestres

M'agraden obertes,
les finestres, mentre l'oratge es manté prou dolç.

No hi fa res que les converses es multipliquin
ni que brogit exterior ens envaeixi un xic.

T'escolto atentament, des de la calma.
Si ho tanquem tot, com circularia l'amor?

D'una foto de Josep  Miró