Aquesta vegada, quan vaig tornar a Ceret després de molts anys, no vaig poder evitar de recordar la meva mare, que tenia una especial predilecció per aquest poble, pels seus plàtans gegants i sobretot pel seu salt d'aigua que ella anomenava salt dels Baussos, jo desconeixia si aquest és el seu nom real, però sí que ho és. Vaig buscar la informació i me n'hi vaig anar. Volia veure en primera persona - ara que ja soc adulta - què podia tenir d'especial aquell lloc, per haver estat escenari d'una història com la seva.
Sempre, més o menys un cop a l'any, perquè no quedava prop de casa, hi anàvem i ella se sentia feliç i contenta, suposàvem que era simplemen que li agradava el lloc, però en els seus darrers dies va deixar anar un encàrrec i una frase misteriosa. "Torna al salt dels Baussos i acomida't del Martí, de part meva."
Qui dimonis era en Martí? Jo no n'havia sentit a parlar mai abans. Quan anàvem allà no hi havia ningú més que nosaltres. Devia ser que li havia posat un nom seu, personal, al salt d'aigua? No, no, està clar que de seguida vaig imaginar que en Martí era un amor secret, potser un amant, qui sap. No vaig trobar la manera d'investigar-ho o potser és que preferia no saber-ho.
Però em sembla que, tan la mare com la vida, estaven ben decidides a descobrir el seu secret. En una de les inacabables i trasbalsadores endreces d'armari, vaig trobar un plec de cartes que em va donar la solució de l'enigma. No va ser fàcil i les vaig haver de llegir totes per a descobrir-ho. La lletra era de la meva mare, i sorgien les preguntes: retornades? no enviades? Amb paciència i molta lectura vaig saber que en Martí, era un amic, que jo no coneixia i al mateix temps i sobretot un amor platònic. Les cartes eren no enviades (quina llàstima que ningú hagués rebut aquelles cartes tan boniques) i el salt d'aigua era un lligam que ella s'havia inventat, en saber que a ell també li agradava el lloc. No hi havien estat mai junts, però sempre s'hi trobaven en la seva imaginació. Només la seva d'ella o la llur de tots dos?
També podria ser que en Martí no fos real, sinó un personatge que la mare s’havia inventat per donar sortida als seus sentiments. Tots tenim els nostres secrets i no cal descobrir-los tots; no passa res per deixar les coses com les hem trobades.
ResponEliminaUn relat ben emotiu aquest cop.
Abraçades.
Podria ser perfectament, Mc!
EliminaMoltes gràcies.
Abraçades.
Suele a veces haber un Martí de turno pero es mejor que los nenes tampoco se lo imaginen.
ResponEliminaO vete a saber...
Doncs sí, tenim tendència a fer que els fills no sàpiguen gaire d'aquestes coses. I no sabria dir-te si és millor així o no. Ni que sigui per portar la contrària, de vegades penso que no estaria malament que sabessin una mica més de nosaltres.
EliminaUna històrica molt bonica i potser, no cal saber-ne més... així ho va viure i és respectable.
ResponEliminaBona setmana ; )
No, no cal, cadascú viu les històries a la seva manera.
EliminaBona setmana! 😘
Fos qui fos en Martí, jo hauria complert el seu encàrrec. Si no va afegir res més, era tan fàcil com anar-hi i pensar-ho o dir-ho en veu alta. Tothom té secrets per endur-se a la tomba i si hi ha cap encàrrec, doncs complir-ho o no, segons ho sentis i sense qüestionar-lo.
ResponEliminaM'agraden molt els plàtans, em recorden a quan anava a Sóller a estiuejar. I per la part negativa, quan vam anar a recollir fulles per fer unes manualitats i me'n vaig emportar una paparra què gairebé em pren la vida...
Aferradetes, preciosa.
És un encàrrec bonic, sí. Jo també l'hauria complert.
EliminaOstres! Les paparres són molt perilloses. Quina por! Sort que et vas recuperar.
Aferradetes, preciosa
I hope your mother enjoyed her secrets! That she wasn't sad, but drew strength from them.
ResponEliminaPersonally I know that those who outlive me, and perhaps open some drawers and files, will be horrified. They will have to live with their prejudices. I will be dead. ;-)))
Abraçades, dear Carme.
El teu comentari m'ha deixat un somriure d'orella a orella. M'encanta com ho dius: ja s'arreglaran amb els seus prejudicis... 😄😀
EliminaPer altra part, encara que estigui escrit en primera persona, els personatges són inventats. La meva mare era tan discreta, que suposant que, a la seva vida, hi hagués algun Martí ( que és suposar molt) mai no va deixar ni la més mínima pista ni en vida ni en mort.
Abraçades, Sean
M'agrada tornar a veure Ceret. Tornar a viure Ceret.
ResponEliminaCeret sempre enamora i el salt dels Nassos també.
EliminaSalt dels Baussos… 🤷♀️
EliminaNo he estat mai a Ceret, però amb aquesta fotografia i el salt d'aigua del que parles em venen ganes d'anar-hi.
ResponEliminaI penso que és bonica la fantasia de "trobar-se amb algú" en un lloc que saps que agrada a tots dos, és una manera de sentir-t'hi a prop, de tenir-hi un lligam.
Una abraçada, Carme.
Ceret és un poble molt agradable. Si algun dia hi vas, segur que t'agradarà.
EliminaUna abraçada.
Com si aquell poble francès amb nom
ResponEliminade producte d’abella en petit,
fos una còpia pròpia dels vells pons de Madison,
i en lloc de ponts, fou un salt d’aigua amagat
rere un llarg passeig ple de plàtans a tots dos costats.
Em recorda que la història pogués haver estat la mateixa.
Una dies de solitud, un pas perdut que es troba salpebrat
pel toll d’aigua exultant, dos persones i un destí que s’aturà.
Paraules de cortesia.
Cortesia en els fets.
Modulació del temps i de les mirades.
Aigua que s’escapa i jorns que hi van darrere.
Una història petita, que no creix fins que es desfà el moment.
Després, després de les paraules i la cortesia.
Després, desprès de les mirades i dels dies.
Després, desprès de les paraules i dels sons que queien rere seu.
Desprès quedaren els records, el records de les paraules,
els records de les mirades, el records del temps
que s’anà cosint a ells per sempre.
Quedà un tel que més tard seria de boira
guardada en una caixa de llautó amb dos papers,
un, amb nom i adreça, l’altre un poema rere una foto vella.
Ho he trobat en racó d’armari.
Però mai he passat dels plataners que enceten el camí al sal d’aigua.
Encara que en part meva, la història no em pertany,
i seguirà lliscant entre les gotes del salt,
mentre el salt sigui viu, cosint a cada any un fil nou
al teixit de la memòria que no tinc.
No sé si és ben be el teu poema o soc jo, però m'has fet pensar que al final, un dia o altre, tots acabem vivint només de records.
EliminaEl salt d'aigua seria com la passió soterrada que surt a la superfície. M'agraden molt els amors platònics. I les cartes no enviades encara més.
ResponEliminaEls amors platònics tenen la gran virtut que depenen només d'un mateix. I les cartes no enviades, també. Es poden gaudir les emocions sense comptar amb ningú més.
Elimina