- Vinc fins aquí, fins a aquesta barana on havíem estar junts tantes vegades, per parlar-te, encara que ja no hi siguis. No sé si em pots sentir des de la dimensió on ets ara. Em sents?
- Sí, sí que et sento. Sempre que em parles, encara que no sigui aquest lloc. Des d'on soc, des de la meva dimensió et puc veure i sentir sempre que vull. Però m'adono que tu, massa sovint no em sents a mi. O bé et penses que és la teva ment que parla en nom meu.
- Sí que em sembla que és la meva ment. Vols dir que ets tu, de veritat?
- Esclar que soc jo, ni tan sols un canvi de dimensió pot apartar-me de tu.
- Avui tinc necessitat de demanar-te perdó.
- Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis. No ens vam entendre, no ens vam trobar i prou. Res més a dir.
- Jo hauria hagut d'esperar, de tenir paciència i malgrat que em vaig apartar de seguida, et vaig portar a dins durant molt temps.
- Jo sempre.
- Jo sempre no, i per això em sap greu. He buscat desesperadament allò que no trobava enlloc. Qui sap si amb tu ho hauria trobat.
- No ho podem saber. Però en la dimensió que ara soc ho podem provar. Tot és possible, tot és aquí, tot és simultani.
- Sí, però jo no hi soc i no sé com accedir-hi.
- Tu no te n’adones, però hi ets. No te n'adones per la percepció de temps equivocada que tenim. En algun moment del teu temps ho podràs veure.
- No te'n vagis!
- No, no me'n vaig, només t'espero.
Per què passa tan sovint que volem arreglar les coses quan ja no es poden arreglar? Segur que el final d'aquesta conversa interdimensional hauria estat ben diferent si els dos protagonistes encara compartissin dimensió...
ResponEliminaBona proposta. Ja vaig dir que ens ho passaríem bé amb aquest nou repte literari que t'has muntat.
Bon cap de setmana!
PS: Per cert, m'havia fet la idea (equivocada, ja ho veig) que el repte implicava una mena de continuació i que, per tant, aniríem seguint la història de la Cati. Deu ser que soc més dolent que la IA i que et volia donar encara més feina. ;-)
És que com tu mateix vas dir, hi ha molta dolenteria al món….😂
EliminaPeró t'he dir que amb dolenteria i tot, tens sempre unes magnífiques idees. Millors que la IA, per descomptat. Se m'ha acudit (si me'n surto) incorporar el repte (sempre diferent) de la IA, a una continuació de la història de la Cati. Fins i tot aquest conversa podria acabar lligant amb la mateixa història. No sé si podrà ser, de vegades faig volar coloms.
Moltes gràcies i una abraçada!
Em fas pensar en aquest poema de Josep Piera:
ResponEliminaAra
Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.
L'amor, amor, és així: és si no és.
Quina meravella de poema!
EliminaMoltes gràcies per compartir-lo.
L'un a una altra dimensió i l'altra al pensament, però junts per fi.
ResponEliminaLes coses no es poden quedar sense dir, perquè llavors et porten a mil històries que potser no tenen res a veure amb el que va passar.
Em va agradar molt la foto i ara l'aquarel·la, és preciosa.
Aferradetes, nina!
Les interpretacions que fa cadascú dels moments, de les paraules, de les actituds són (o poden ser) tan diferents que els relats no coincideixin. Mai no es tard per aclarir-ho.
EliminaMoltes gràcies, nina.
Aferradetes, preciosa.
Era l’únic lloc on els secrets eren nostres
ResponEliminai la resta del món es quedava fora.
Les paraules volaven de vegades més enllà
de la resta de les teulades fins on tot s’acabava.
De vegades, com els dies de sol de l’estiu
es quedaven enganxades a la roba
i semblaven que no volguessin anar vers l’altre.
I es quedaven enganxades també a l’ànima
com el rebrot d’un eco agònic que no tornava mai.
El blanc de les parets dels edificis propers,
no impedia que en les seves ombres veiés
la teva imatge ara que no et tenia al costat,
sempre somreies, com quan aguantaves estoicament
les meves sortides suposadament plenes de ingeni.
Ara els secrets no surten de la gola,
i van del cor al cap, un viatge curt, en un trajecte llarg.
Que tot i ser incert, gairebé sempre,
estigui el cel com estigui,
regalima gotes galtes avall.
De vegades les paraules no fluïen
Eliminai encallades explicaven històries diferents
en els teus ulls i en els meus.
Potser per algunes coses ja era massa tard,
Peró mai no es tard per l'ànima que sap estimar.
Llisquen les paraules pel blanc del full verge.
EliminaMentre juguen les lletres ballant
ens expliquen histories
que canvien del pensament
de qui les pensa
a la mà que les escriu.
Curt trajecte, llarg destí.
Potser es creu l’autor
que diuen el mateix
i és el lector qui els hi dona vida.
Creuré jo el que dic,
equivocant el camí
i pel mateix camí
lector entendràs els mots
que vaig escriure.
Estimar, quin goix i quin dolor!
Ai ànima que voler estimar,
qui sap si perd l’estimat!
Mes, ai!
Sempre hi ha un moment
per estimar, errat o encertat.
És molt bonic aquest diàleg entre una persona i un seu ésser estimat que ja no hi és.
ResponEliminaLa resposta, és molt sincera i real, quan la protagonista li demana perdó :
"Doncs, no, no hi ha necessitat que me'l demanis."
Crec que si els nostres éssers estimats que jo no hi són, serien profundament bons i comprensius amb nosaltres, si es pogeuessin comunicar tan bé com ho ha fet aquest de la barana.
He aprofitat per llegir el poema de Josep Piera que ens ha descobert la Paula. Magnífic.
Tant de bo ens hi poguéssim comunicar!
EliminaEstic segura, com tu, que serien bons i comprensius amb nosaltres.
A mi tambè m'ha agradat molt el poema de Josep Piera. L'Helena és un pou de saviesa literària.
Cert, ha estat l'Helena.
EliminaQuè hauria passat si...? Quantes vegades no ens ho hem preguntat al llarg de la vida! Estaria bé poder establir aquest diàleg directe i continuat amb algú que ja no hi és. També estaria bé que tots els avenços tecnològics ho fessin possible, però ca! Això no donaria prou pasta, no prou com la que ambicionen els que ho tenen a les mans.
ResponEliminaÉs una begònia? M'agrada molt.
Abraçada, Carme!
No sé pas, com tu molt bé dius, si els avenços tecnològins estarien per a una feina com aquesta. Si fos veritat que no desapareixem del tot quan morim, hauríem de trobar els nostes propis mitjans.
EliminaNo, no és una begònia, era un cal·listèmon petit. Aquells que fan unes flros vermelles que semblen neteja biberons. Tan l'arbust com les flors eren més petits del que és habitual.
Abraçada, Teresa!
A veces no son dimensiones solo lugares diferentes, pero es lo mismo.
ResponEliminaSalud.
Sí, Erik, a mi també em sembla que és igual. Entenc molt bé el què vols dir.
EliminaSalut