Ni quan som verds i tendres i acabats de sortir,
ni quan som més madurs i amb vermells de tardor,
ni quan estem arrugats i pansits,
no ve cap vent que ens enlairi una mica i ens permeti volar.
Sempre, a tothora, esperant, ran de terra.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c... -
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ... -
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...
Arran de terra, però fent-se costat els uns als altres que tampoc és mala cosa perquè, cada cop més, tinc ben clar que és inútil esperar un 'vent' de fora que ens enlairi. Als que ja estan 'volant més amunt' no els interessa que tinguem facilitats per aixecar-nos, ben al contrari sembla que únicament procurin enfonsar-nos encara més.
ResponEliminaMés enllà de la metàfora, m'ha agradat molt aquesta foto. Molt ben trobada!!
Abraçades!!
Moltes gràcies, Mc!
EliminaM'agrada molt el teu comentari! Dóna ànims.
Una abraçada.
Penso com en Mac, només la família i els amics ens poden fer costat i potser enlairar-nos entre tots, encara que sigui en un vol més petit.
ResponEliminaMaquíssima la foto, nina.
Aferradetes càlides, preciosa.
Els vols petits són importants, molt importants.
EliminaPotser sap greu que cada cop siguin més petits.
Moltes gràcies, Paula.
Aferradetes, bonica!
Ran de terra i ran, també, de la soca que ens dona aixopluc.
ResponEliminaSempre hi ha algun lloc on aixoplugar-nos.
EliminaA mi em van dir una vegada que sóc com un ésser humà, que no pot volar com els ocells, però continua existint.
ResponEliminaI tant que existim, encara que no volem!
EliminaPerò de vegades trobem la manera de volar.