Publicat per Carme Rosanas de juliol 15, 2024 Relats d'estiu de la Carme. Juliol: Atrapada sota la pluja
Pero ese es su encanto, quizás si entraras se esfumarían todos esos misterios.
ResponEliminaUn abrazo.
Tens tota la raó, Erik!
EliminaUna abraçada.
Porta, finestres i balcons tot et porta a misteris per conèixer o somiar. ;-)
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Sempre es pot anar més enllà o més endins...
EliminaAferradetes, bonica!
La memòria té indrets
ResponEliminaconeguts i desconeguts.
La memòria té camins
que porten i que marxen.
La memòria em conta
l’ahir i es penja del demà.
La memòria cavalca sola
per un camí de núvols.
El teu poema és com un mirall…
EliminaMoltes gràcies qui sap si…
Existeixen pel sol fet d'anomenar-los "indrets" . Quina paraula més encertada!
ResponEliminaExisteixen, és un fet. M'alegro que t'agradi aquesta paraula. El meu pare la feia servir molt, molt més que no pas "lloc".
EliminaM'agrada molt, Carme. Aquests indrets per a mi només són els llocs buits dins d'una obra, les idees que vénen de l'inconscient. Bravo!!!
ResponEliminaL'inconscient sempre està molt ple, refugiar-s'hi, a vegades, va molt bé. Moltes gràcies!
Elimina