Vola enrere el que s’escapa, la boira, el temps, els pensaments que ja hem perdut, com aquelles llàgrimes que han volat de les galtes a un futur incert. Remullen la vida pluges incertes que amb la fredor del moment angoixa pensar el final que s’apropa. No hi ha més tristor que la que creiem guardar dins, en una closca buida, que volem omplir de les tristors que ens envolten. No hi ha res més cru que la ignorància i el fet d’escampar-la amb les buides paraules que sorgeixen de les temors passades, que s’han escapat i escampat al nostre voltant. Sana la mirada que cerca els mots curatius, la mà que s’apropa, la carícia que es deixa a flor de pell, el silenci quan és necessari, la vessant de la muralla que enderroquem per estar amb els nostres. “El temps rabent, s’adorm sense aturar-se”, mentre rellisca per trobar el seu propi final, la decadència efímera del darrer instant. Perquè “la tristor infinita no desapareix” només és un vestit que ens podem treure... si tu m’acompanyes.
Lindo!
ResponEliminaMoltes gràcies, Erik!
EliminaUn poema trist i bellíssim, alhora... sortosament ens queda la pau, que fa molt menys dura la tristor.
ResponEliminaAquest retrovisor està molt ben pensat.
Aferradetes, preciosa.
Sí, tens raó la pau ajuda a viure-ho tot més bé... fins i tot la tristor.
EliminaMoltes gràcies, Paula.
Aferradetes, bonica!
Vola enrere el que s’escapa,
ResponEliminala boira, el temps,
els pensaments que ja hem perdut,
com aquelles llàgrimes
que han volat de les galtes
a un futur incert.
Remullen la vida pluges incertes
que amb la fredor del moment
angoixa pensar el final que s’apropa.
No hi ha més tristor
que la que creiem guardar dins,
en una closca buida,
que volem omplir de les tristors
que ens envolten.
No hi ha res més cru
que la ignorància i el fet d’escampar-la
amb les buides paraules
que sorgeixen de les temors passades,
que s’han escapat i escampat al nostre voltant.
Sana la mirada que cerca els mots curatius,
la mà que s’apropa,
la carícia que es deixa a flor de pell,
el silenci quan és necessari,
la vessant de la muralla que enderroquem
per estar amb els nostres.
“El temps rabent, s’adorm sense aturar-se”,
mentre rellisca per trobar el seu propi final,
la decadència efímera del darrer instant.
Perquè “la tristor infinita no desapareix”
només és un vestit que ens podem treure...
si tu m’acompanyes.
qui sap si...
Moltes gràcies, qui sap qui... és molt bonic i esperançador aquest poema. I té un final preciós.
EliminaEls regalims de sa lluna són verticals, i els teus horitzontals! És perquè "ja no ens queden llàgrimes"?
ResponEliminaPotser sí, són com més estables, menys visibles, més presents i menys evidents.
EliminaVida i esperança.
ResponEliminaUn bon resum i una bona interpretació del poema.
Elimina