Les velles rodes de molí
El temps ho destrueix tot.
Les velles rodes de molí, tan fortes, (o les persones tan fràgils)
que feien farina dels grans de blat o de panís, (que fem munts de coses diverses)
reposen, ara, malmeses, sí, (reposarem, també un dia)
però amb un descans ben merescut. (tan si és merescut com si no)
Testimonis d'una història ja acabada. ( I ja no serem testimonis, de res més)
L'inexorable pas del temps, fa malbé tot allò que toca, tant coses com a persones... i és ben segur que, en reposar, ja no serem testimoni de res.
ResponEliminaAferradetes, preciosa.
Res no se n'escapa, Paula!
EliminaAferradetes, bonica!
Ben pensada la comparació, Carme! No és que tinguem gaire en comú amb les rodes de molí, però si és el temps qui ho marca, en tenim molt. Abraçada!
ResponEliminaHe, he, he, res en comú, Teresa! Només el desgast del temps.
EliminaUna abraçada.
Creo que el padre de mi suegra tenia un molino de esos y una panadería en un pueblito de esos junto a la sierra.
ResponEliminaMoliner i forner! Quina bona combinació!
EliminaA La immortalitat, de Kundera, hi surt un poema de Goethe que acaba dient "Tu també reposaràs". Jo, de reposar, no en tinc gens de ganes, amb tantes coses per fer!
ResponEliminaI molt original i sentit el teu poema comentat per tu mateixa!
EliminaEntenc que no en tinguis gens de ganes, jo de moment tampoc.
EliminaPenso que les ganes de reposar potser em vinguin amb l'edat, la vellesa i les limitacions, si són gaire pesades de suportar.
La lletra petita fa pensar.
ResponEliminaNo sé perquè em va sortir així, com el rerefons del pensament, paralnt de rodes de molí. Gràcies, Xavier!
Elimina