Les figures de la Joana I: la sirena

La Joana ahir va fer quatre anys.

I aquesta setmana em va regalar dues decoracions pel meu jersei fetes amb gomets. Una era la que veieu a la foto. Jo li vaig dir:

- Quin conillet més bonic!

- No, àvia, - va dir ella - no és un conillet, és una sirena.  

I m'ha semblat que podia per una part correspondre al seu regal i per altra part fer-me perdonar la meva mala interpretació, inventant un conte: el de la sirena que volia ser conillet.

Hi havia una vegada una sireneta, que es deia sireneta Joana,  havia crescut molt i ja era una mica gran, però encara era una nena, tot just acbava de fer quatre anys.  I vivia sota al mar amb la seva mare sirena,  i anava a l'escola de sirenes i jugava amb les seves amiguetes sirenetes.  

Un dia, amb les seves amigues, van pujar fins a la superfície del mar i van veure que  en aquell lloc, a tocar de l'aigua hi havien uns boscos de pins i de romanís i farigoles que van trobar molt bonics.  I mentre miraven i miraven van veure passar un conillet. Com que non'havien vist mai cap el van cridar i li van dir:

- Ei!  Atura't, no corris tant!  Tu qui ets?

- Jo soc un conill i vosaltres?  Sou ben estranyes!

- Nosaltres som sirenes.

El conill les ensumava movent el seu nasarró molt ràpidament amunt i avall.  

- No feu olor de bosc - els va dir-  esclar, és que no teniu potes, no podeu anar pel bosc. 

La sireneta Joana, va pensar que li agradaria molt anar pel bosc, però que per això havia de ser conill.  I va començar a pensar com podia transformar-se en conill.

Tenia dos problemes principals: els conills tenen les orelles llargues i la cua curta i ella tenia les orelles petites i la cua ben llarga.  Com ho podria fer?

Com que sabia que la Joana dibuixava i retallava molt bé, li va demanar si podria fer-li unes llargues orelles de conill.  I la Joana, que tenia molta traça, les hi va fer.

La sirena, va arronsar la cua, tot cargolant-la una mica i ja es va veure com un conill de veritat.

I quan va sentir que l'àvia deia. Quin conill més bonic! Es va posar a saltar i a ballar d'alegria.

- Ja soc un conill! Ja soc un conill!

La Joana, però no volia enganyar-la i li va explicar molt bé, que no, que no era cap conill, que només anava disfressada de conill.

- Però mentre vaig disfressada de conill, ja soc un conill!!!

La Joana va pensar que la sireneta Joana tenia una mica de raó. Ja que quan ella es disfressava d'Elsa, i mente jugava a ser Elsa, també era l'Elsa.

El conill a la vora del mar, a sota d'un arbre i a prop del seu cau, es feia un tip de riure...

- Ha, ha,  ha...  sirena, que no veus que si ets conill no podràs tornar a dins del mar?  Jo no hi puc anar.

- Em trauré la disfressa i tornaré.  

Ho va fer així i en un tres i no res, tornava a ser al fons del mar, a l'escola de sirenes que ja la trobaven a faltar.

Però l'àvia de la Joana, va guardar sempre aquella sirena que havia volgut ser un conill i  tan bonica era de sirena, com de conill.