Era tardor i milers d'ocells ocupaven un arbre amb una piuladissa eixordadora. Era tardor i un sol arbre en tot el parc ens ho cridava amb veu ataronjada. Era tardor i retenir l'instant tot pintant-lo de groc i carbassa, (encara que aquests colors estaven en minoria) va ser un objectiu aconseguit.
I com "mola" ser diferent!.😉
ResponEliminaAferradetes, nina.
I tant que sí! A mi m'encanta!
EliminaAferradetes, bonica!
Las idees s'han de poder defensar, ni que sigui en minoria ! . Ben fet ;)
ResponEliminaBon any !!
I els colors també! Les minories, a vegades, tenen molt de valor. Bon 2023, Artur!
EliminaMe encanta ese arbolillo en minoría.
ResponEliminaPor cierto que estos días mientras estuve en, Valdastillas, al salir a pasear por la montaña he podido fotografiar algo parecido.
Besos
La veurem al blog, Erik?
EliminaM'agradaria veure-la.
Una abraçda.
Fins i tot als arbres els agrada la diferència... Aquest color groguenc dóna vida a la foto!
ResponEliminaBona nit, Carme.
La diferència sempre és interessant i es fa mirar...
EliminaBon vespre, M Roser!
Aquest arbre de fulles daurades farà milionaris als que hi passin per sota.
ResponEliminaUf! I jo que només hi vaig passar pel costat!
EliminaEra tardor... i algú ho havia de dir. :-)
ResponEliminaMolt ben trobada aquesta foto. Una bona metàfora de com haurien d'anar certes coses que són prou senzilles, però que alguns les volen ben complicades en aquest món cada cop més uniformitzat i uniformat.
Sempre hi ha algú que es decideix a dir les coses... encara que a vegades costa.
EliminaGràcies, Mc!
Era tardor dins la tardor, el que ha de ser. Igual que la primavera dins la primavera.
ResponEliminaSempre hi ha un nucli més endins...
Elimina