Safareig d'Abrera
Ets un miratge viu,
un reflex i una claror
que sovint cerco a les palpentes.
Les teves branques omplen els racons
de l'aigua que les acull, amb una certesa
que les fa reals i absents a la vegada.
Cap moviment a la superfície de l'ànima
que ens destorbi les imatges.
Només el silenci i la foscor
acabaran per destruir-les.
Un plaer llegir aquest poema de reflexes-clarors.
ResponEliminaMoltes gràcies, Xavier!
EliminaDe vegades penso que tenim telepatia... aquest cop, pensant amb els miralls.
ResponEliminaM'agrada moltíssim aquest "cap moviment a la superficie de l'ànima".
Un poema preciós.
Aferradetes, nina.
És ben possible, Paula, que hi hagi una certa telepatia ente tu jo. Moltes vegade també hi he pensat. Hi ha coincidències, potser subtils però molt sovintejades.
EliminaMoltes gràcies, Paula. M'alegro molt que t'agradi.
Aferradetes, preciosa!
Que bonics aquests arbres reflectits a l'aigua que deu ser prou transparent, és una foto molt uriginal...
ResponEliminaJo a Abrera i vaig treballar de mestra un any, però no recordo haver vist els safareigs!
Petonets.
Estan una mica apartats, i possiblement que estaven malmesos i els han rstaurat recentment. És veia tot molt "cuidat" molt polit, com si estigués acabat de fer. Bona nit, maca!
Elimina