La mar d'espigues
També hi ha camins en la mar d'espigues:
El camí més verd que em torna cap a la primavera,
el camí dels somriures, de l'esperança, del recer.
El camí més groc cap al cor de l'estiu,
el camí de l'esforç, de la realitat, de la intempèrie.
Per això busco, entre el verd i groc, els matisos...
per si hi ha cap fugida on no ens calgui esperar,
on la realitat sigui vida...
Aquell verd-groc o aquell blau-verd
aquell lloc on tot es pot mirar amb dos esguards diferents.
Carme, com digué Antonio Machado, "Caminante no hay camino, se hace camino al andar".
ResponEliminaSegur que Machado tenia raó, Jp, gràcies per recordar-m'ho!
EliminaJo em pensava que només m'agradava la primavera, però ara estic enamorada de l'estiu! Tinc vacances i soc feliç!
ResponEliminaA mi m'agrada especialment el canvi que representen les estacions. Em costa dir-ne una de preferida...
EliminaSi ets capaç de saber veure tants camins en una mar d'espigues, segur que també trobaràs els que et conduiran a aquella realitat que desitges.
ResponEliminaPreciosa la foto, sobretot quan ens parla de l'estiu sense notar-ne la calor!
Realment, el dia que vaig fer aquesta foto, encara no feia tanta calor! Vam poder voltar molt sense la molèstia de l'excessiva calor.
EliminaUna bonica foto, només cal que faci una mica d'airet, perquè aquest camp sembli un mar d'onades verdes...
ResponEliminaPotser ara la calor ens deixarà respirar una mica, ja que els núvols sembla ens han fet un petit regal de gotes fresquetes!
Bon vespre, Carme.
Ara mateix, entra força fresqueta per la finestta... respirem una mica. Bona nit, M Roser!
EliminaNaufragis d'esperança entre les espigues, que esperen els segadors.
ResponEliminaJa triguen aquests segadors... i no se sent ni esmolar eines....
Elimina