Herbes al capvespre
Esclat,
llum rasant i efímera
que sembla sortir de dins.
Com el batec del cor, com el sospir callat.
No, no és suficient la guspira encesa
perquè no torni la nit.
Encenem el ble de cada paraula
per esquerdar penombres.
Cada mot il·lumina les nostres siluetes
amb els colors del foc.
Mira'm, no veus en la meva aura
tants de versos que cremen
per no trobar un full prou blanc?
Enraono en el silenci de les herbes,
els seus esglais es fan penyora
del món massa cruel.
Passo la mà, pels cabells de les espigues
com si poguéssim calmar la nostra set.
El capvespre s'adorm entre les línies d'aquest bell poema.
ResponEliminaAquest va ser un capvespre bell, però potser ho són tots els capvespres i a vegades no ens n'adonem.
EliminaLes herbes més senzilles ens poden inspirar versos molt bonics, com aquests teus...No sé tu, però quan jo era petita, aquestes espigues ens les tiràvem al jersei uns als altres, les que quedaven enganxades representaven els "novios" que teníem i ens ho passàvem molt bé.
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Recordo de tirar-nos aquestes herbes i també unescaltres en formacde bola que s'enganxaven molt. Però no recordava que es relacionés amb els nòvios que teníem... he, he, he...
EliminaBona tarda M Roser.
Bravo, Carme! Darrerament em deixes sense paraules davant les teves bellíssimes composicions! Hi ha tres versos tan intensos que són com el clímax del poema:
ResponElimina"...Mira'm, no veus en la meva aura
tants de versos que cremen
per no trobar un full prou blanc?.."
Gràcies pel plaer de llegir-te!
A vegades costa de trobar paraules i a vegades surten sense haver-les pensat gens. M'agrada que hi trobis el clímax del poema en aquests versos... és ben bé així. Gràcies a tu, triples gràcies, per venir, per llegir, per entendre...
Elimina