Piragües a l'Ebre

El riu els porta

L'aigua flueix de pressa

Ells dirigeixen.

Em va agradar mirar com sense fer gairebé res,  avançaven al bon ritme  que marcava el riu. Tot just petits moviments,  de tant en tant, només si calia,  per redreçar la direcció.

Riu de cristall
les piragües davallen
amb pas suau

...........................................McAbeu

Com peixos neden
dins el mateix corrent
piragües avall.

...........................................Paula

Són com branquillons
caiguts de l’arbre al riu.
L’aigua hi juga.

............................................qui sap si...

Jardi tancat

La font és seca.

Marfulls grossos com arbres.

I tanta olor.

……………………………………………carme

Jardí tancat
l'aigua es torna pedra
tot és silenci.

…………………………………………..McAbeu

Presoner tancat. 
Jardí oblidat i sec, 
encara florit.

………………………………………….qui sap si

La font s'eixuga,
un jardí de silencis
florint els arbres.

………………………………………………..paula

L'olor em guia
i quan m'hi encamino
s'obre la porta.

.......................................................xavier

La bellesa de les vores dels camins

Diuen,  que és molt més important el camí  que no pas  l'arribada,  

també ens diuen sempre que cal gaudir del camí.

Però  el camí,  no és només el camí , sinó  tota la bellesa més senzilla que l'envolta.

Torre i safareig

Dins del safareig,  figueres de moro.

Les dones que renten,  sortosament,

ara i aquí, 

 ja només són figuretes als pessebres.

I l'aigua s'acumula dins del pou.

M'enfango els peus sota la pluja

per trobar un safareig quasi inexistent

i sacsejo el cap 

pensant que a la meva edat,

potser ja no m'escau gaire 

de fer aquesta mena de coses.

La porta tancada

l'Alba, passava cada dia,  caminant tot el carrer, de dalt a baix.  Casa seva era tocant a la plaça  i l'escola  era a la sortida del poble,  al final de tot.   De vegades tenia una mica de por d'anar sola i anava pensant que no calia tenir por, que ella coneixia a tothom, en aquest poble.  Passava per davant de cal Joan,  de ca la Blanca,  de ca la Roser,  i  també per davant de la casa dels senyors Riera que no els coneixia tant, però  tampoc li feien por.  Quan passava per davant de la porta tancada,  anava molt de pressa,  perquè  no sabia què ni qui hi havia a dins.  Aquella porta,  ella no l'havia vist mai oberta i pensava que no hi vivia ningú, però en passar,  ella sentia sorolls.  I es deia a ella mateixa, Alba no t'inventis coses,  que aquí no hi viu ningú.  Però un dia el terabastall va ser tan gros que es va decidir a dir-ho als seus pares.  Ningú no la va creure.  Tothom li repetia que aquella casa estava tancada de feia molts anys i que no hi havia ningú. 

I és que una porta sempre tancada  acaba amagant molts misteris. Encara que després  siguin tan fàcils de resoldre...  com ara que hi havia ple d'animalons que hi havien fet el seu cau.

Relats conjunts de Maig: Al camp de blat de moro

«Entre o milharal» (Manuel Henrique Pinto – 1907)

Al camp de blat de moro, m'hi perdia.

Al camp de blat de moro, jugàvem a amagar.

Ara m'he fet gran i ja no em cobreixen les tiges.

Qui pogués jugar com abans

quan tot el que jo volia era trobar-la a ella

i que em somrigués, en haver-la atrapat.

Jugarem, amor, com si fóssim nens.

I encara que, ara, estem per la feina,

també sé que si m'amago  de nou,

en treure el cap, el tornaré a admirar.

Aquell somriure tan net i tan trapella

de qui sap que, sempre, ens tornem a trobar. 

La font del faig

Sec al pedrís,  vora la font.

Sec i espero.

Res en concret, o sense saber què espero.

No pas cap prodigi

ni cap  miracle, ni cap sorpresa.

Tot just,  sentir el repòs,

i memoritzar la cançó de la font.

I així me la podré endur.