Era una ciutat petita, però prou gran perquè no es conegués tothom.
L'Elvira tenia una feina de responsabilitat. Havia d'estar molt atenta a tot i li calia tenir molta memòria. Li agradava preservar la seva privacitat i no acostumava mai a donar ni la seva adreça ni a dir el seu lloc de treball. I vivia sola en una placeta tranquil·la.
Un dia, però es va adonar que en baixar del tramvia, hi havia un noi que la seguia. A una certa distància, però estava segura que la seguia. En lloc d'anar cap a la feina, va anar cap a un carrer del centre on hi havia més cases de pisos i va entrar en una casa qualsevol i va pujar fins a l'últim pis. Es va quedar en silenci i va escoltar bé per veure si se sentia que algú pugés les escales. Va sentir unes passes i quan ja creia que ella mateixa s'havia ficat en una trampa sense sortida, es va adonar que no era ell, sino una senyora jove que li va preguntar què hi feia allà a la porta de casa seva i si buscava algú. A l'Elvira no se li va acudir res millor que dir que sí, que buscava Elvira Hombravella, el seu nom. Quan li va dir que s'equivocava que allà no hi vivia ningú amb aquell nom, va sortir al carrer, espantada, però el seu seguidor ja no hi era.
Va anar a la feina i es va proposar, o canviar de tramvia o anar a peu, per no tornar-lo a trobar...
Però l'endemà, tot just sortir de la placeta i anar cap al carrer principal, allà tornava a haver-hi el mateix noi. No va voler esperar el tramvia va començar a caminar ràpidament fins que va veure un taxi i el va cridar... per segon cop va aconseguir escapolir-se.
... continuarà...
