Havia fet un viatge, quan encara era estudiant. Era un viatge organitzat a Grècia. Eren tota una colla de joves i ell no coneixia prèviament ningú. El matí que els va tocar visiar l'Acròpolis, se li va acostar una noia, i li va preguntar "Oi, que viatges sol?" "Dona, sol no, ja veus que som molta colla" "Sí és clar, però alguns ja venen amb la seva colleta feta i jo no i em sembla que tu tampoc". "Sí, vist així, tens raó, viatjo sol." Però no va ser un bon començament perquè tant l'un com l'altre es van quedar sense saber què dir-se. Mentrestant el guia els explicava que els dies d'estiu de lluna plena, com avui, l'Acròpolis queda oberta als visitants.
Aquella nit, a mitja nit, l'Óscar, va pujar el turó de l'Acròpolis, per veure-la de nit, sota la lluna. Els marbres blancs resplendien amb la claror dins de la nit xafogosa d'estiu. No devia ser gaire coneguda aquesta possibilitat, perquè hi havia molt poquetes persones passejant entre els temples. I entre aquestes poquetes persones la va veure a ella. "Ei, bona nit! Perdona que al matí no m'he presentat, ni t'he preguntat com et dius. Jo soc l'Óscar" "Jo la Judit, hem tingut la mateixa idea, pel que veig i em sembla que som els únics de la colla" "Sí, tothom se n'anava més aviat de gresca i de copes"
Van passejar amb calma, es van explicar una mica qui eren i què feien i així va començar una bona amistat. No vivien gaire a prop l'un de l'altra, però van trobar la manera d'anar-se veien de tant en tant. I quan ja feia 5 anys que es coneixíen, i que eren amics, l'Óscar va tenir una idea: La va citar el dia de la lluna plena de Juliol a l'Acròpolis d'Atenes. Ella en va estar entusiasmada. "Fa cinc anys que no trepitjo Grècia", va pensar i la cita va funcionar. En van estar tant contents, que va decidir renovar cada cinc anys la mateixa cita. Alguns anys ja viatjaven junts, altres vegades es trobaven allà.
L'any 2023, era l'any de la seva desena cita a l'Acròpolis, encara es van veure amb il·lusió i amb cor d'anar-hi. Però a dalt del turó dels temples hi havia una gentada tan i tan gran, que no hi va haver manera de trobar-se, van passar les hores i quan cadascú ja pensava que l'altre no havia pogut ser-hi, per algun motiu important, va arribar un missatge al mòbil de la Judit "Em resistia a utilitzar el mòbil, creia ben bé que ens acabaríem trobant com sempre, m'estic a l'Hotel Internacional. Tot bé?" "Tot bé, Óscar, vinc cap allà"
Va ser la seva darrera trobada a Atenes, encara que en aquell moment cap dels dos ho sabia ni s'ho pensava. Quantes darreres vegades de tantes coses ens han passat, sense que en aquell moment penséssim o sabéssim que ho eren?
