Tardor

També la tardor sembla segura, i és ben cert...

Arriba puntual sempre a la seva cita

Recorda perfectament a quin dia i quina hora exacta és esperada.

Despulla els arbres i els pinta de tots els seus colors

O potser no, no pas tots. Aquest any s'ha oblidat de la meva morera.

Recullo fulles grogues de terra, però l'arbre es manté verd a tothora.  Fins la darrera fulla. 

Plàtan vora el riu

Vine,

seurem sota els arbres, a la vora del riu,

per fer com si tot fos etern

i com si encara hi hagués un futur.

La remor del riu ens regalarà el seu somriure

i nosaltres oblidarem els dies i les setmanes 

i els anys que s'han buidat sense entendre per què.

Farem veure que tot va bé,

encara que res ja no tingui sentit.

Només la fresca remor del riu que ens bressola.

Olesa de Bonesvalls

Encara era estiu quan vam travessar el pont,

quan ens vam endinsar en aquest bell passat.

Encara era estiu

i els arbres assedegats no movien ni una fulla.

Vam caminar vells camins i carrers 

amb mirada nova.

Tot va canviar, sense que res hagués canviat.

Finalment, res ja no existeix, el passat ja no ens ajuda

i el futur ha desaparegut per sempre.

Només la passa 

que fa el peu 

que ara mateix s'aixeca 

existeix de veritat.

Ja era fosc

Ja era fosc, i aquell dia havia passat com un sospir.  

Quedaven els records  en forma d'imatges i de sensacions. 

Hi havia l'olor de tardor i aquell tacte especial de l'aire dels dies ennuvolats.

I la quietud i la calma i la placidesa de cada moment.  

També la intensitat de la caminada i 

dels acompliments i arribades a cada indret.

El record era poc precís de detalls,  

només les sensacions viscudes omplien aquella estona,  

llarga de tanta nit. 

Lletres i fils d'octubre: llibres

Tenia la casa plena de llibres, deixant de banda les diferents prestatgeries ben plenes, els llibres ocupaven la tauleta de nit i gran part de la taula de treball.  A sobre la taula, vora el racó de la paret, havia començat a deixar llibres plans l'un sobre l'altre a l'espera de saber on posar-los. Quan la columna de llibres fou massa alta per a poder gestionar-la bé, va decidir que li calia desprendre's d'alguns llibres. 

Els va triar bé i els va deixar  a fora, al carrer, per si algú els volia. Primer a la vorera, just davant de casa, després damunt d'un banc de la plaça, al final va construir una espècie d’armariet on deixar-los. Va tenir tan èxit que el Consell de barri en va fer construir un de més gran, més sòlid i més durador. Va ser una mini biblioteca popular on tothom podia anar a agafar i  a deixar els llibres que volia.  

Safrà de muntanya

Dibuix inspirat en una foto d'en Xavier Pujol

Cal que neixin flors a cada instant 

Ll. Ll. 

Fràgil, fràgil, fràgil, com totes les flors.

Persistent en la seva renaixença de cada any, damunt dels prats.

No cal pintar el seu nom en lletres d'or, tampoc el nostre.

Només deixar prou llavors, arreu, per tornar a néixer.

Porxada

Passejava i s'explicava històries inventades,  també es feia preguntes sense altra resposta que la seva imaginació. 

Per què, en aquesta porxada tan gran i tan bonica, no hi ha mai ningú ni dinant, ni sopant, ni prenent la fresca, ni mirant la pluja a recer,  ni tan sols estenent roba? 

Si jo la tingués...  que n'hi faria de coses! Que n'hi passaria, jo, d'estones!

Tot això ja ha passat,  li contestava el porxo en silenci.  Tot això ja es va fer,  es va fer quan hi havia tota la família, eren vuit de colla  i gairebé a totes hores hi havia algú que tenia ganes de ser a fora.  Potser no pas a ple hivern, però  sí en totes les altres estacions de l'any.  Ara només queden els vells i ja tant els fa estar dins com a fora,  o millor dit, no,  prefereixen estar a dins perquè se senten més protegits.  Ara sempre tenen fred, encara que sigui estiu. 

Però va passar un vespre,  havia fet un dia de moltíssima calor i tot just semblava que es girava una mica d'airet… quan els va veure,  tots dos asseguts prenent la fresca...