Relats d'estiu de la Carme

La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol

Primera participació als Relats de la Carme:  Relat en imatge de Xavier Pujol

Tornen els Relats d'Estiu de la Carme.
Imatge presa a la platja de Sant Pere Pescador, vora la desembocadura del Fluvià.
Què us suggereix aquesta foto?

"Àngel caigut, principi de foc,

magrana oberta.

Tot això ets tu per a mi

jo n'estic certa."

Alenar, Maria del Mar Bonet

Àngel caigut

Àngel volador ran de les aigües
ales desplegades, lliscant àgilment
cercant el salt, el gir, la filigrana.
Ets el senyor del teu món inaccessible.

Has baixat finalment, de peus a terra
arrossegant les ales, no pas vençudes
sinó properes, amb la bellesa incerta
de qui ha perdut l'alçada del vol.

Els meus peus i els teus peus damunt la sorra
deixant petjades paralel·les per saber el camí,
seguint-nos les passes, compartint els instants.
Tornarem a volar damunt de l'aigua
tornarem a ser vent i sorra i mar.

"Que jo t'he de mester a prop

per jugar amb els teus cabells."

Alenar, Maria del Mar Bonet

1.- Relat en imatges d'en Xavier Pujol, aquí mateix, al post

2.- Joan Gasull: Arrencar el vol
3.- Elfreelang: Enlairar-se
4.- Assumpta:  Tot a punt
5.- XeXu: Ícar
6.- McAbeu: Campanya conscienciadora
7.- Novesflors: Àngel caigut
8.- Teresa Ribera: Àngel blau
9.- Laura T Marcel: L'àguila negra
10.- Cantireta: Xarxes (esgarriades)

ANYS LLUM de James Salter

Per llegir, abans que ens caiguin les dents....

Ser lliure, només és per qui està disposat a arriscar-ho tot.
I encara pot perdre. Però què ens queda, si no?

No és un camí

Esquerda a Martís de Baix, al Pla de l'Estany

Sembla un camí, però no ho és. És el resultat d'algun esfondrament segurament sobtat i traumàtic. És bella la composició de cada cosa, arbres i murs, arbusts i lianes, pedres i heures, molses i fulles seques. Tot plegat ha embellit sense dubtes aquest espai, fent-lo amable en el temps. Però ens hi endinsem i tot esdevé naturalment inquietant. Esquerdes i forats profunds ens sotgen, de tots costats. Al final un mur tan alt com les parets laterals que ens han acompanyat. Sembla un camí, però no va enlloc. Amb la inquietud arrapada a la pell refem les nostres passes tot sentint una recança desconeguda. 

Sí, és una descoberta, un instant intens, un coneixement nou que hem guanyat, però no va enlloc. Deixa'm que ho guardi en el record, deixa'm que en tingui una imatge, deixa'm que n'escrigui quatre mots. Si no, pensaríem que mai no va existir aquesta minúscula aventura.

Innacessible

Res no em pertany, 
ni aquest instant ni aquest estany.
Ni l'esguard que em fuig llavis avall, 
ni la música de les mans.

Res no em pertany, ni els dies ni les nits, 
ni l'hivern ni l'estiu, ni cap espai, ni cap temps.

Només els plecs de mots escrits, quasi irreals,
que em faig meus, àvidament, sense mesura.

Xiprer rovellat a Baseia

Silueta de ferro
color rovell intens.
Record del verd
que viu enfosquit
en les branques atapeïdes.

Record del temps de quan era nena,
amb la sava alimentant totes les fulles, 
amb la verdor simple i sencera.
Amb els ulls ben oberts
sense deixar-los envair per la pols
que aixequen els traficants de falses vides.
Ja no sé treure'm el rovell de la mirada.
Només mantenir la dignitat dempeus.
Ara ja només soc aquella nena 
ben coberta de ferro rovellat.

Najac (Aveyron)

El "moment" de NAJAC

Nus, els teus carrers, exposats al vent i a la pluja.

Alçat i ferm, el castell, guardant pàgines d'història
Juxtaposades, les  cases, a prop sense ni tocar-se

Arbres molsuts, com vestits de vellut
Caminem atents i vigilants, sota les gotes fredes d'una pluja petita

Herbes al capvespre

Esclat, 
llum rasant i efímera
que sembla sortir de dins.
Com el batec del cor, com el sospir callat.
No, no és suficient  la guspira encesa
perquè no torni la nit.
Encenem el ble de cada paraula 
per esquerdar penombres.
Cada mot il·lumina les nostres siluetes 
amb els colors del foc.
Mira'm, no veus en la meva aura 
tants de versos que cremen
per no trobar un full prou blanc?
Enraono en el silenci de les herbes,
els seus esglais es fan penyora
del món massa cruel. 
Passo la mà, pels cabells de les espigues
com si poguéssim calmar la nostra set.