Les cadenes subtils de Teresa Duch

Em fa gràcia comentar-vos aquest llibre, perquè la presentació o divulgació que en va fer la Teresa en el seu blog, tal com li vaig dir allà mateix, no em va "capturar" gaire  la voluntat de llegir-lo.

Malgrat tot, passat un temps l'he llegit. I no me'n penedeixo gens.

M'ha agradat, l'he llegit en dos dies. M'ha atrapat. Tot i que al començament em semblava una mica dispers, (o potser era jo la que estava dispersa, no me'n feu cas) de seguida, en avançar una mica, ja he lligat caps i m'ho he passat molt bé.

Distret i amb molts temes actuals que s'hi plantegen.  M'ha agradat especialment el dilema moral, no, moral no, ètic, d'una de les protagonistes. M'ha agradat com se'l planteja i també com el resol. Però això seria explicar massa... i doncs l'haureu de llegir si el voleu saber.

La flor groga de l'herba del vent

Són instants que creixen
des de dins de l'ànima.
Vessants espurnejants del groc
de la flor del vent.
Mentre el color malva dels nerets
es reparteix desigual, a clapes grosses.
I tu que t'enfiles lleuger, davant de tot.
Em mires de lluny, com m'hi aturo.
I saps què sento mentre em gravo les flors a la memòria.

Els Relats estiuencs de la Carme: Colors i formes al Cap de Creus

Proposta de RC (Relats de la Carme) 
En substitució estiuenca dels Relats Conjunts (RC)
Qui s'hi anima?

Doncs s'han animat:

1. En Joan Gasull amb el relat : Allà al Camell
2. L'Elfreelang amb: Un camell i una cabra fets de pedra 
3. La Gemma amb: Perseu i Andròmeda: un final diferent
4. En McAbeu amb Gènesi
5. En Pons amb: Cas típic 2655
6. En XeXu amb: Secundaris

Itinerari 17

Camino per un paratge desconegut. I sento com em parlen les roques. Formacions rocoses de formes insòlites i indòmites, d’animals estrafets i mutants. I jo me les escolto i me les crec, àvida com sóc de meravelles.

El camell del Cap de Creus em pregunta si he vist la cabra dalt d’una roca i ell se la mira, com qui busca una amiga. I sí que la veig de lluny, però quan m’hi acosto, sento una rialla greu i fonda. El camell em pren el pèl i la cabreta enfiladissa s’ha tornat àliga d’ales esteses.

Miro i miro la pedra i no sé entendre la transformació. Refaig el camí, per retrobar el punt de vista. Torno al lloc des d’on es veu la cabra i mentre camino es desdibuixa, desapareix, es fa roca sense forma i més enllà, es fa àliga de nou.

Hi ha mil presències absents en aquest itinerari. Una mena de laberint guiat, on no voldries perdre mai les guies clavades ran de terra, perquè és inquietant i bell aquest paisatge.

Restes de naufragis, humans i vegetals s’acumulen ran d’aigua.

I aquella solitud engrescadora, que no voldria deixar escapar. M’enfilo canal amunt per tornar al punt de partida entre matolls de flors blaves.

El camell em vol donar una penyora de retorn. Em crida i vol que m’endugui el reflex vermellós de les roques rovellades damunt de l’aigua. Diu que és la penyora per assegurar el retorn. No voldria deixar-lo escapar, però tan el retorn com el reflex em llisquen de les mans i me’n vaig amb les mans buides i el riure del camell a la meva esquena. Es burla de mi, encara.  I jo el deixo enrere, pensant que per més que m’agradin els misteris i les meravelles tornar al Cap de Creus o no, és una cosa que fonamentalment depèn de mi mateixa. Tornaré un dia per acabar l’itinerari 17.

Caputxina vermella

Pinzell vermell.
Pètals de foc.
Missatge xifrat d'una flor.
El traç com mots desconeguts.
Xiuxiueig d'aquarel·la.

Finestres

M'agraden obertes,
les finestres, mentre l'oratge es manté prou dolç.

No hi fa res que les converses es multipliquin
ni que brogit exterior ens envaeixi un xic.

T'escolto atentament, des de la calma.
Si ho tanquem tot, com circularia l'amor?

D'una foto de Josep  Miró

Dona del càntir - Navata

No pesava tant, el càntir, pensa ella mentre veu la seva figura captada per l'escultor.

Vaig exagerar el gest com si em pesés jo mateixa, com si carregués mil cops el pes del meu braç, de l'espatlla, del maluc. A l'escultor li va agradar, i em va demanar d'aturar-me en aquesta posició mentre ell feia un esboç ràpid en un paper, per a poder fer, més tard, l'escultura.

I ara, trobo que el meu pas sembla lleuger i les cames àgils i fortes, malgrat el pes que m'aclapara, i fins i tot tinc una expressió plàcida, però no és cert. No sé que va ser, però des d'aquell moment que estic clavada a terra sense saber com moure'm. Proclamo als quatre vents que necessito reposar, que necessito quedar-me quieta on sóc, que em deixin tranquil·la, però no me n'acabo de sortir.  Peso massa i ningú no s'ho vol creure...

De què parlo quan parlo d'escriure d'Haruki Murakami

Llegeixo aquest llibre amb la sensació de naturalitat i de quotidianitat que tindria si estigués fent un cafè amb l'autor en alguna terrasseta a la fresca i ell m'estigués parlant sense cap pretensió alliçonadora. És la seva opinió, és la seva  manera de veure i de sentir,  diu ell. Ens explica moltes coses de la seva vida i de la seva manera de veure el món.

M'han cridat l'atenció un parell de fragments, evidentment perquè diuen molt de mi i de la meva manera de llegir:

"Em faria molt feliç que les meves novel·les provoquessin en els lectors una sensació física, per lleu que fos, semblant a la de la profunda escalfor de les aigües termals, perquè jo mateix he llegit molts llibres i he escoltat molta música buscant aquest tipus de sensació.

Hem de confiar, sobretot, en el que sentim nosaltres mateixos. Tant és el que digui la gent. Tant és per a qui escriu com per a qui llegeix, no hi ha cap criteri més valuós que aquesta sensació."

H. Murakami

M'alegro moltíssim de fer feliç a Murakami, encara que ell no ho sàpiga, perquè jo llegeixo així. Sempre així, buscant aquesta sensació i en els seus llibres la trobo moltes vegades. Una sensació prou inexplicable com per acceptar i donar per bona la seva metàfora de les aigües termals, que busco sempre quan llegeixo i va incorporada en moltes de les seves novel·les.

Parla dels seus temps d'estudiant i diu això:

"Llegia llibres  de totes les menes imaginables, els devorava de cap a cap, com si els llancés a paletades en un forn encès. Estava sempre tan atrafegat llegint-los i assimilant-los un per un - tot  que també n'hi havia molts que no acabava d'entendre -  que gairebé no tenia temps per a res més. De vegades penso que va ser una sort, encara que no ho sembli. Si m'hagués fixat en el que m'envoltava i m'hagués  parat a pensar seriosament en els artificis, les contradiccions i les fal·làcies que hi havia pertot arreu, potser hauria acabat en un carreró sense sortida i m'ho hauria passat força malament." H. Murakami

Les pàgines que segueixen són aclaridores per explicar aquest tema que em sembla molt important, però no vull posar una citació molt llarga. Jo crec que tots els lectors que hem llegit amb avidesa ens hi podem trobar reflectits d'alguna manera. Llegim perquè ens agraden més els llibres que el món. Busquem un refugi, busquem un lloc on sentir-nos còmodes, potser fins i tot compresos,  busquem diferents interpretacions de la realitat, busquem maneres de mirar menys habituals, busquem companyia, busquem solucions... i busquem milions de coses més.

Que Murakami us acompanyi...