Relats conjunts de gener: La mort i la criatura

 

Edvard Munch, 1899, Døden og barnet 

Em tapo les orelles,

ja no vull sentir res més.

Tantes llàgrimes, tantes penes,

tants plors i tantes queixes.

Ja no vull sentir res més.

Ella dorm,

deixeu-la en pau.

Demà es despertarà

altra vegada i tot serà com sempre

O bé...

Em tapo les orelles.

No em digueu més mentides.

Ja he entès que ella no tornarà.

Que 

mai més res no serà com abans.

I que aquesta soledat d'avui

durarà per sempre.

Visillos i roses

Dibuix antic d'una fotografia de la Montse, una mica de tot

És impossibe trobar el teu color.

Els meus colors són suaus, nostàlgics, 

però duen a dins la força de la teva intensitat.

Els diamants roses de la Joana

Hi havia. Una.   Bagada.  Una.  Nena.  Ca.  As deia.  Clara.   I.  Li.    Agradaven.     Els.  Diamans

I.  Bolia.    Trubar.  Al.   Mes.   Gran.   Dal.   Mon.   Ca rics.   Ca.   Sarian.  Si.  Tingesin.   Un.     

Diaman. !!!     Axi.   Ca.     Van.      Dasidi.      Ca.    Faran.  Una.    Ascursio.    Al.   Bosc.       Par

Truba.      Al.     Diaman.      Pro.      Al.     Bosc.   No.   Hi havia.        Diamans.   Axi.    Ca.    Ban.     Ana.  

Al.     Desert   Pro.        Alla.    Tampoc.     Iabian.       Diamans.      Axi.    Ca.    Ban.      Ana.      A 

Una.    Coba.    I.   Alla.    Si.  Ca.   Iabian.    Diamants!!!!     Pro.   Resulta.   Ca.   El més.   Gran

Era.    Blau.    I.   Era.    Tan.    Gran.  Ca.  No.  Al.    Podian.    Axaca.   Llavors.    Ban.   Trucar.   Als

Bumbes.    par.   Portarlo.    A.      Casa.  Aquell.    Dia.    Ba.    Ser.   Molt.   Guai!!!!!!!!    I amb.  Un

Somriura.    Da.      Punta.   A.     Punta.   Da.   La.   Cara.   La.   Mara.    Amb. Diu.    Bona.   Nit

******************************************************************************

La Joana, en veure que jo havia escrit un conte del seu dibuix, n'ha volgut escriure un ella d'un altre dibuix seu. Ella ha fet una escriptura innovadora, utilitzant una quantitat enorme de punts. Res a dir, per part meva. Si hi ha escriptors famosos que han fet provatures amb textos sense puntuar, ella fa provatures amb un text super puntuat. 

El transcric a sota, per facilitar-ne la lectura:

Hi havia una vegada una nena que es deia Clara.  Li agradaven els diamants i volia trobar el més gran del món.  

Que rics que serien si tinguessin un diamant!!! 

Així que van decidir que farien una excursió al bosc per trobar el diamant. Però al bosc no hi havia diamants, així que van anar al desert, però allà tampoc hi havia diamants. Així que van anar a una cova i allà sí que hi havia diamants!!!  

Però resulta que el més gran era blau i era tan gran que no el podien aixecar. Llavors van trucar als bombers per portar-lo a casa.  Aquell dia va ser molt guai!!!!!!!

I amb un somriure de punta a punta de la cara, la mare em diu Bona nit!

Porta verda

No era pas de bon matí, 

potser era, ja, migdia.

La claror del sol  m'arribava

entre les fulles de l'alzina

dibuixant formes aleatòries, 

damunt d'un paper encara blanc.

De les meves fotografies 

en vaig triar una porta.

Dibixar i pintar poc a poc.

Com dibuixar la claror i l'ombra?

No n'he sabut mai.

Quina sort que el sol

ara, m'il·lumini la façana.

 

Olives

Una branca es mou al vent.

Les fulles grises i verdes,

i les olives penjant.

Ben grosses i ben madures,

potser les han oblidat.

Lletres i fils d'hivern: Porta a Vilopriu

En obrir la porta...

els carrers del poble estaven completament buits,  quina pau i quina calma!

Vaig tornar a entrar a dins i vaig parlar amb la Júlia.

- Júlia tu no recordes aquest poble, l'altra vegada que vam llogar la casa,  amb més moviment, amb més gent, amb nens jugant pel carrer?

- Sí,  però d'això ja fa molt anys,  les coses canvien,  aquells nens ja deuen ser grans.

- Som a tocar de l'esglèsia i no sento les campanes...  això també ha canviat.

- Sí, quina llàstima!

Sense nens, sense gent, sense botigues, sense campanes,  aquell poble semblava un altre, a mi no m'agradava tant,  ho trobava tot mort,  en canvi la Júlia va dir:

- Quan tingui uns dies de vacances hi vindré, tota sola per llegir i escriure sense sorolls ni interrupcions.

 

La biblioteca dels animals

He manllevat un dibuix de la Joana i el títol també

La Sira, tenia sis anys i s'havia d'estar a la biblioteca de l'escola mentre esperava que el seu germà gran acabés la classe de l'extrescolar que feia, de karate. Ella també s'havia apuntat a fer karate, amb el grup dels petits, esclar, però no li havia agradat gaire. No li agradava allò que li feien fer i li semblava que no aprendria mai tots aquells moviments. El seu germà, en canvi, n'estava ben content.  Els seus pares li havien dit que si no volia fer karate, s'hauria d'esperar a la biblioteca, fins que sortís el seu germà. 

No és pas  que a la Sira li agradés gaire, però sí que preferia la biblioteca al karate. Una tarda, quan ja s'havia llegit tres contes i ja no volia llegir més, va pensar en dibuixar. Va mirar a seu voltant a veure si trobava inspiració i tot de cop li va semblar que els nens i nenes  que estaven al seu voltant, tenien aspecte d'animals.  En Pau semblava un esquirolet, amb el llibre ben agafat amb les dues mans i la seva cara viva i eixerida i aquells cabells que se li posven drets com si fossin dues orelles. I va dibuixar un esquirol llegint un conte. I la Laia que estava dreta mirant cap a tot arreu menys cap al llibre, li va semblar un ànec xafarder… i el petit Roger  que s'havia estirat a terra  li semblava  un cuc. Sí, en aquesta biblioteca fins i tot els cucs llegien.

- Ara em dibuixaré a mi - va pensar -  a quin animal m'assemblo?  No ho sé pas….  I rumiant,  rumiant, va aparèixer el seu germà a buscar-la.

- Mira Raül, la biblioteca dels animals. 

- Que bonic, aquest dibuix, Sira, en podríem escriure un conte.

Pd: aquesta darrera frase és la que jo vaig dir en veure el dibuix de la Joana, la resta és tot inventat.