Fulla

Dibuix d'una fotografia del Jordi trobada a El meu Bagul

Em va semblar que la fulla ballava.  

Estava ben quieta,  però qui diu que no es pugui ballar sense bellugar-se? 

Ballava i es va quedar aturada en un moment de la seva dansa,  just en aquell moviment que li havia costat tant d'aconseguir i que li agradava tant. 

Jo no sé ballar,  per això vaig voler convertir-me en fulla,  que les meves mans es fessin fulla per copsar aquell moviment tan lleuger i tan gràcil.

Potser aquesta admiració per una fulla i pel seu gest és una d'aquelles coses que ni sabia que portava a dins.

Pd:  moltes gràcies, Jordi,  per la inspiració

Porta a Anglès

Si sé veure la porta amagada, 

coberta per heures i altres plantes,

no dubtis que hi trucaré.

Si et trobo serà una festa.

Si no et trobo...  potser tornaré.

11 de setembre

 

Pati

Es diu Biel i té 6 anys. Aquest pati, vora casa seva li agrada molt. És el pati del seu amic Roger i  té un hort molt bonic i un pou d'aigua fresca. Li agrada encara que els pares no els deixen jugar a pilota a causa de l'hort. Podrien aixafar les tomaqueres i les mongeteres. Però no hi fa res, poden jugar a bales i sovint els deixen regar i això sempre els fa gaudir molt.

En Biel i en Roger són bons amics. No acostumen a barallar-se mai, per dues raons : s'avenen força i estan d'acord  molt sovint i amb en Biel és gairebé impossible barallar-se. Tots dos saben trobar solucions, però quan hi ha algun canvi brusc o quan en Roger fa valer el seu estatus d'amfitrió i a en Biel no li agrada com van les coses, es posa molt seriós, molt dret, dona mitja volta i se'n va sense dir res. En Roger ja ha aprés que no hi ha res a fer, no hi ha cap paraula ni cap gest que el faci canviar d'opinió i no li queda més remei que esperar que li passi el mal moment i que torni. De vegades triga un dia, de vegades uns quants. 

En Roger això no ho troba just, però no pot fer-hi res. Però un dia en tornar d'una d'aquestes fugides li va dir: Roger, m'han dit els meus pares que això que faig no està bé. Jo no ho sabia, perdona’m.

Home i arbre

M'agrada fer caminades sol.  Tot sovint ressegueixo algun GR.  

Per aquí mateix, per la costa, hi passa el GR92.

Em llevo aviat i me n'hi vaig. Aprofito sempre els moments més tranquils i de menys calor.

Els meus pensaments van i venen alternativament, del paisatge cap a mi mateix,  del mar cap als meus records, de l'airet tan agradable cap als meus projectes. Porto sempre música que m'acompanya en tot moment. Per això m'agrada anar sol, per a poder donar via lliure al meu cap de pensar en allò que em ve més de gust.

Veig aquest pi, vora el penya-segat i m'hi aturo.  Em veig una mica com ell,  mig abocat al mar, ben arrelat a terra, algunes branques toquen els arbres veïns del bosc i fa una ombra acollidora. M'hi assec. I aleshores per uns llargs minuts penso en ella. No sé si és la meva ànima bessona, no sé d'on l'he treta ni d'on ha sortit, sé que penso sovint en les nostres trobades, les nostres estones, que tan curtes i llunyanes com són, omplen alguns buits que abans jo ni sabia que tenia.

Un altre camí de ronda

Camí de Ronda vora l'illa Mateua a L'Escala

Camí de bosc, entre pins i penya-segats.

Damunt del mar, missatges escrits pel vent i les barques

i partitures musicals que ens diuen la seva música.

Des de dins

Des de dins,  ella havia guarnit la seva finestra de petites plantesi en tenia cura,  i se li conservaven  molt verdes i molt fresques.  Volia pensar que el món podia ser així,  bonic i ple de vida,  però ben a prop tenia unes branques seques , amb fulles torrades pel sol i que  pertanyien a un arbre que semblava més mort que viu.  Que ella se'l mirés o no,  no canviava les coses.