Relats conjunts de febrer: Esmorzar

(Зінаїда Євге́нівна Серебряко́ва (Zinaïda Ievhénivna Serebriakova). За завтраком. 1914)

- Mare,  saps quan em van convidar  a casa l'Ivan?

- Sí, la setmana passada.

- M'ho vaig passar molt bé, però no vull anar-hi més.

- Per què no hi vols anar més, si t'ho vas passar bé?

- Perquè no vam esmorzar i jo vull esmorzar.

- Com que no vau esmorzar?  Vols dir que al matí us vau llevar i no vau menjar res?

- Sí que vam menjar, però no era esmorzar. Ells, a casa seva,  al matí en comptes d'esmorzar, sopen i al vespre tornen a sopar.  I jo vull esmorzar. La sopa no és esmorzar!

Figues de moro

Entre el mar i les cases,

entre el batec i el soroll,

entre la sorra i l'asfalt.

Hi ha minúscul oasi

d'un verd que punxa 

i també de flors rosades.

Tot, entre roques vermelles, 

terra i còdols sorrencs.

Resisteix,  l'oasi,

però té els dies comptats.

Fràgil com l'instant,

com nosaltres,

en temps de descompte.

Castell

Vam bastir un castell

amb una torre molt alta.

Volíem arribar a dalt

i pujàvem i pujàvem.

Mes la torre no tenia

ni replans, ni rampes, ni escales.

I pujàvem i pujàvem  

només amb el cor i  amb l'ànima.

Si és ben cert que hi vam arribar

també ho és que no ens quedàrem.

Crèiem que hi podríem tornar

un cop i un cop i un altre.

Però el temps passa de pressa

i tantes coses ens entrebanquen

que la torre es queda buida

i allunyada de nosaltres.

Geranis

Aquarel·la antiga de la Moleskine gegant

Plantem anhels, 

com geranis en una finestra.

I ens floreixen continuament 

i se'ns marceixen amb el temps.

Es despullen dels seus pètals 

i en queda només l'essència.

Amb els anys ens convertim

ben bé en això:

essència d'anhels.

Sense pètals

sense espai, 

sense temps.

Marc

Entre les canyes,  

(Entre els diferents moments de cada dia)

puc veure el camp. 

(vola el pensament, més enllà.)

Torrat i fosc  

(Blau i agrisat)

pel capvespre ennuvolat. 

(per un temps que s'acosta.)

És un quadre emmarcat   

(És un futur sempre incert)

de la millor pintora que conec: la natura. 

(creat per una artista estimada per tots: la vida.)

Porta a Engordany

M'encanto davant de les pedres velles i de la porta que ja no s'obre.  Recordo tota l'estona, la mare passant per aquests carrers que eren el seu domini quotidià:  hi tenia totes les botigues necessàries i ella anava a comprar cada dia. Ara, d'aquelles botigues ja no en queda cap  i no és ni una manera de dir  ni una frase feta, és exactament així: no en queda cap ni una. Ni La Confiança, que tant podia ser ferreteria com merceria, ni el forn, ni la carnisseria, ni la botiga de la Montserrat de queviures, fruites i verdures.  

De cases velles, aquí i allà, encara se'n veuen i se'n reconeixen, poques, però ben abandonades.  La majoria són noves o molt reformades, i això està bé. L'hotel també ben renovat,  la plaça on aparcàvem, ara Parquing de pagament. Les fonts d'aigua calenta i freda tocant al pont, ja no ragen i han posat unes aixetes "decoratives" immenses que ragen aigua damunt del riu. 

De petits canvis,  aquí i allà,  ara una cosa, ara l'altra, al cap dels anys,  Engordany, porta el mateix nom, però només el nom és el mateix, la resta tot és diferent.  A Engordany i arreu.

Vidreglaç/vidrefoc

Vidreglaç: una fotografia d'en Xavier Pujol

El blanc és glaç, el groc és foc.

El blanc és pur i el groc mestís.

L'un m'asserena, l'altre m'exalta.

I són com silenci i xiuxiueig.

Si l'un té rius, l'altre volcans.

El blanc tan fred i el groc tan càlid.

I tenen llum,  tots dos: 

que no se'ns perdi.

A cada instant, la llum que ens cal.

M'agrada molt el  vidreglaç.

M'encisa igual el vidrefoc.

Vidregroc: una fotografia de Xavier Pujol