Ombres

L'ombra i  la claror,

com el dia i la nit

com la joia i el neguit.

Com els mots i el silenci.

Com el vull i no puc.

Com uns dards que es llancen al buit,

com les flors que mai no hem collit.

Projeccions

Esclats de blau a les ninetes,

enlluernant els ulls i l'ànima.

La nit ja no és tan fosca

i la teva calidesa interior

omple el meu univers.

Dia 25: els llibres que llegim

L'últim llibre que he llegit es La Roda del cel. El vaig acabar tot just ahir. M'ha agradat molt. En un món distòpic, el pobre protagonista,  George Orr, està ben amoïnat, perquè no pot controlar els seus somnis i resulta que allò que somia es fa realitat. Al seu psiquiatre l'enllamineix aquest poder i vol arribar a controlar-lo i a posseïr-lo. Tota la trama es fa molt interessant i deixa ben clar que en una societat distòpica o no-distòpica, l'afany de poder i de control acaba donant pèssims resultats.

Le Guin mai no decep. Una bona novel·la. Penso que deixada reposar una mica més, encara en trauré més coses.

Ara vull començar dos llibres, quasi sempre en llegeixo més d'un a la vegada, i segons el moment, n'agafo un o l'altre.  Habitualment en llegeixo un de la biblioteca virtual, que en aquest cas es "Els fills adormits" d'Anthony Passeron i un en paper que en aquest cas serà "Cavall, atleta, ocell" de Manuel Baixauli.

No us puc dir gran cosa ni de l'un ni de l'altre. De moment Els fills adormits, per les poqués pàgines que he llegit, se'm fa interessant i Cavall, atleta i ocell, encara no l'he començat, però està al caure. Us en deixo un vídeo:  https://youtu.be/Q33T1YJxIpo.

PD: Acabat el repte de 25 dies d'escriptura, vull donar les gràcies a la Núria per les seves propostes. I dir-li que aprofitaré el repte per continuar escrivint diàriament.  El meu blog tornarà al ritme de dilluns matí, dimecres tarda  i divendres vespre, però, blog a part,  continuaré escrivint cada dia, sempre que pugui ser.

Dia 24: Recordo que…

Una foto del Parc Nou d'Olot, trobada a la xarxa, a Olot cultura

 

Recordo que la nit de Cap d'any, sopant tranquil·lament amb uns amics, a un d'ells, la conversa li va fer venir un record de quan els seus fills eren petits i va tenir ganes d'explicar-lo. Aleshores, va proposar que cadascú expliqués un record, el primer que li vingués. I a mi, em venir aquest que us explicaré, que va passar a Olot amb les oques del Parc Nou. Ara, per la similitud de la proposta m'ha tornat a venir el mateix.

Era una tarda agradable de primavera, i el meu home, jo i el meu fill, que aleshores tenia uns dos anys passejàvem pel parc. Ens va cridat l'atenció una escena curiosa i és que hi havia 7 o 8 oques que s'estaven ben juntes i ben quietes davant d'un pintor, que les estava pintant. Realment posaven pel pintor o al menys ho semblava. L'Oriol atret per les oques, s'hi va voler acostar i jo poc a poc el vaig acompanyar fins a una distància prudencial, per no destorbar. L'Oriol els deia "Hola oques!” I elles contestaven "quuuuaaaaaac!” En veure que tenia èxit, el nen ho repetia incansablement i cada cop li contestaven. Tot era bonic i plàcid, fins que el seu pare,  que s'havia quedat un tros lluny fent fotografies, li va semblar que el nen destorbaria el quadre del pintor i va venir a bon pas, va agafar el nen a coll i se'l va endur lluny de les oques. Les oques, quan van veure que se'ls enduien el seu nou amic d’aquella manera tan precipitada, es van enrabiar molt i (les oques tenen molt mal geni) els van començat a empaitar enfadades i ofeses com si el volguessin atacar. Vam acabar marxant del Parc abans del que estava previst.

Resum: el pintor sense models, les oques enfadades, jo morta de riure, i ells fugint i fugint de les oques.

Dia 23: El lloc des d'on escric

L'habitació i la taula escriptori que eren de la meva filla, quan encara vivia a casa, ara s'han convertit, en el meu racó. Escric amb el portàtil davant de la finestra.   Algunes vegades escric des de la tablet, però com que l'he fet servir per fotografiar, no pot sortir a la foto.  

No sempre llegeixo, aquí, al mateix lloc,  també puc llegir al sofà de la sala d'estar, sobretot les tardes d'hivern que són assolellades, perquè hi arriba un solet que fa de bon rebre.

Poques vegades escric a mà, tot i que m'agraden molt les llibretes  i en tinc unes quantes de boniques. Però m'he acostumat al teclat i ja hi vaig directament.

El quadre que hi ha a la dreta, i que m'acompanya  sempre, és un regal dels meus fills pel 50 aniversari de casament, ara ja fa més de 4 anys.  Hi sortim tota la família  (falta el Manel que encara no hi era) quan érem petits, van agafar l'edat de la Joana que era la més petita i van buscar fotografies de tots quan teníem més o menys la mateixa edat que ella. És divertit veure aquests 9 nens petits,  que ara tenen ja tot un ventall d'edats ben diferents i algunes avançades.

Dia 22: Roques il·luminades

No veig la claror més neta, aquella que necessitem.

Els colors, arreu,  són cridaners 

i tantes veus esdevenen escandalosament falses.

De groc i de verd pinten la muntanya

i els arbres s'amaguen  perquè no hi ha sol.

Les roques  ben quietes, semblen impassibles.

Però el terra s'esquerda,  i la Terra també.

I ningú no sap...  com posar-hi remei.

Dia 21: Acròstic

Calma i placidesa sense perdre les emocions.

Aprendre  sempre a acceptar les coses que no puc canviar.

Rumiar a la mida justa i necessària, ni poc ni massa.

Mirar, mirar i mirar la natura, les persones...  el món.

Escoltar i emocionar-se sense perdre la calma.