Dia 21: Acròstic

Calma i placidesa sense perdre les emocions.

Aprendre  sempre a acceptar les coses que no puc canviar.

Rumiar a la mida justa i necessària, ni poc ni massa.

Mirar, mirar i mirar la natura, les persones...  el món.

Escoltar i emocionar-se sense perdre la calma.

Dia 20: Relats conjunts de gener: El correu secret i les deu cançons

 

François Boucher, 1767, Le courrier secret

L’Adelaida anava cada dia, d’amagat i quan podia, fins al lloc que havien acordat que es deixarien els missatges. Li era difícil sortir sola, a vegades no hi podia anar, altres vegades hi anava i no trobava res. Ella persistia, perquè l’estimava molt. Els missatges que trobava eren bonics, però sovint semblava com si no sabés com explicar-se.

Aquest dia, va trobar que el missatge era molt llarg i en va estar contenta i atabalada a l’hora... Tindria temps de llegir-lo sense interrupcions?

Estimada Adelaida,

M’agradaria dir-te moltes coses i sovint em falten les paraules, però em penso que avui sí, que les he trobades:

De colors són els meus somnis
Tot i que ja m'he llevat
I la son no ve a veure'm
Quan la lluna s'ha aixecat
Salto i salto sobre els núvols
Sembla que pugui volar
El meu cor fa pampallugues
I no deixa de ballar. (1)

Estic tan content d’estimar-te, tan content que tu m’estimis, i que sigui possible enviar-nos missatges i veure’ns encara que sigui de manera escadussera que:

No ho puc amagar

Sí, has aconseguit alguna cosa.
Crec que ho entendràs
Quan sento tantes coses
Vull agafar-te la mà (2)

I quan recordo totes les estones que hem passat junts i tot el que hem viscut i compartit, m’adono que:

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tan sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m'has donat un bon joc.
Per tot això i coses que t'amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t'estimo. (3)

I potser em vaig precipitar amb aquell primer petó, però a hores d’ara tu ja saps prou bé que era veritat allò que ens vam dir:

Sé que només és un petó
Però no és només un petó

Per a mi. (4)

I el que sento i he sentit sempre és alguna cosa com això:

Sento el so d'una paraula suau
Sobre el vent que aixeca el teu perfum per l'aire
Estic agafant bones vibracions (5)

No voldria mai que et sentissis massa lligada, que et pensessis que et vull només per a mi, sinó al contrari, soc tan feliç de tenir-te que et vull lliure com el vent:

Podràs tornar a marxar allà al fons del teu núvol
I podràs tornar a somriure a molts altres rostres.
Donar al teu voltant una mica de la teva tendresa

Quan algú et vulgui amagar la seva tristesa. (6)

I...

Volar amb el vent i les noves llavors
Qui sap on el vent em portarà
A dins el cor d'una terra antiga (7)

I també sé que un dia ens trobarem i tindrem un temps que serà nostre. I on jo sigui serà casa teva.

Dins del meu cor, ets el meu amor

I a la meva porta sempre ets benvinguda (8)

I no t’amoinis estimada, que tot arribarà i trobarem el nostre lloc i també sabrem els camins que ens hi han de portar:

Camins del meu país, porteu-me a casa

al lloc on jo pertanyo.(9)

T’hi esperaré, però si no arribes, et cercaré on sigui:

Com si fos una au malferida
volaria, encara, volaria.
Sota el cel blau, amunt enllà,
Llum als ulls i força al braç!
I dins les venes, el mar. (10)

Perdona’m per haver-te parlat amb cançons, però pots estar ben segura que m’han sortit del cor.

Fins molt aviat amor meu

Deu  cançons:

1. T'estimo molt  (Maite zaitut) de Lax'n'Busto 
2. I want to hold your hand de The Beatles
3. Amor particular de Lluís Llach
4. Só um beijo  de Salvador i Luisa Sobral
5. Good vibrations de Beach Boys
6. L'amitié de Françoise Hardy
7. Dansa de la primavera de Maria del Mar Bonet
8. Est Virginia de Joan Baez
9. Take Me Home, Country Roads de   John Denver
10. Dins les venes, el mar de l Companyia Elèctrica Dharma

Dia 19: Mirant les meves mans …

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo…

tanta vida viscuda:

les incomptables hores a la cuina,

la cura dels petitons de la casa,

els llapis, els bolígrafs, els pinzells,

les abraçades,  les moixaines

la roba per plegar i planxar

i

l'amor i la tendresa, donada i rebuda

i

l'amor i la tendresa, per donar i per rebre

i

l'amor i la tendresa de cada dia.

Mirant les meves mans m'adono que hi guardo

totes les cartes d'amor secretes:

les que van arribar al seu destí,

les que es van esborrar o llençar sense enviar,

les que van tenir resposta i les que no.

Les que, havent-les pensades,  mai no s'han escrit.

Però la que més intensament guardo

és la que encara està per fer.

Dia 18: TANKA

 

Belluga l'herba

la teva veu cansada,

fila misteris

sense descabdellar-los.

Gotim de pluja blanca.

Dia 17: Tres coses que m'enduc

 

Ens posem en marxa al matí per anar a "caçar"  pobles o safaretjos. Jo, que no he col·leccionat mai objectes materials,  en canvi col·lecciono tot de coses immaterials:  els moments  del blog,  els pobles de Catalunya i també els safaretjos de Catalunya que encara subsisteixen.  

I  en marxar, no puc oblidar  la meva tablet,  ja que és amb ella que faig les fotos.  En comparació amb el mòbil, les fa molt millor. Per tant, encara que molta gent em comenta que ho troba incòmode,  jo fa una colla d'anys que faig les fotos amb la tablet.  I no tinc cap problema  i des d'ella ja envio directament les fotos al blog o a l'Instagram.  Hi ha coses amb les què no em cal ni pensar:  a la bossa sempre porto tres o quatre bolis i una llibreteta.  Ho faig servir molt sovint?  Doncs no,  no gaire sovint, però m'agrada tenir-ho en el moment que ho necessito.

En aquesta mena de sortides,  sempre necessito un paper en el qual tinc apuntades 3 o 4 coses que puc necessitar:  la localització d'algun safareig,  l'ordre de l'itinerari que m'ha semblat més adequat o els noms dels pobles que penso que podem veure i algun de més a més per si ens sobra temps.  És un simple paper,  plegat en quatre trossos,  que a vegades ni l'obro,  però si tinc algun dubte el puc consultar.

L'altra cosa que sempre penso en agafar  és  un parell de paquets de mocadors, val més que en sobrin que no pas que en faltin.

Dia 16: Sota la volta

Sota la volta,

refugi efímer 

de massa sol o de la pluja,

m'aturo i respiro.

Penso en les paraules

que un cop les has passat de llarg

ja no serveixen.

I malgrat tot 

la volta i els mots 

ens regalen un alleujament momentani.

Dia 15: un arbre i un ocell

 

Una vegada hi havia una alzina que vivia entre pins molt alts i  no li va tocar més remei que fer-se ella, també, molt alta  per anar a buscar la claror del sol i no quedar tapada per aquella colla  que estaven en majoria. Va haver de renunciar a la seva forma natural més aviat arrodonida i majestuosa,  ja li sabia greu, ja, veure el seu cos lleig i esprimatxat, però la vida és més valuosa que les aparences.

Aleshores, els homes, que no paren mai quiets,  van fer uns quants moviments de terres per aquella zona i van passar dues coses:  la primera va ser que alguns pins van desaparèixer  i l'alzina va respirar millor i la segona és que li van soterrar ben bé tres metres del seu tronc tant llarg.  Va quedar com una alzina molt més ben proporcionada que abans.  Els homes deien "ja la podríem tallar, que es morirà igual, aquest tronc enterrat se li podrirà".  L'alzina pensava,  m'he adaptat molt i molt,  senyors,  i ho continuaré fent.  Els anys van anar passant i l'alzina no solament no es va morir ni se li va podrir el tronc, sinó que es va fer més forta i valenta que mai amb un tronc gruixut que donava gust de veure.

Un dels homes li va posar una caseta per ocells  i també una menjadora.  I l'alzina va ser feliç perquè sempre estava acompanyada de mallerengues, de pardals, i de pit-roigs,  les mallerengues menjaven directament de la menjadora,  els pardals i els pit-roigs, menjaven a ran de terra,  de tot el que escampaven les mallerengues.