El verd i el blau

El Taga des de Campelles

Caminem junts

que el verd ens obre

la nostra mirada sobre el món.

Se'ns eixampla l'ànima dins del blau

i la ment reposa veient els cims.

Caminem junts

passos i batecs compassats.

L'ànima de boira

 Continuant el diàleg amb qui sap qui...

Tens l'ànima de boira càlida

que m'embolcalla a tot temps.

Boira serena i de calma.

Tens l'ànima de pluja fina

que, a mi, em sadolla la sed.

Pluja de pau i plenitud.

Tens l'ànima de mar

que acarona amb onades.

Batec de vida  i tendresa.

Jo et busco

Un diàleg que vé d'aquí: El pes de la paraula

 Busca’m el meu cos

entre els dits de la mà

i prem-me molt fort.

.....................................................qui sap qui

 

Jo et busco l'ànima
en l'esguard tan brillant.
I sorgeix el miracle:
el cos és la pell
i la pell és ànima.

....................................................................carme

Jo no cerco, trobo en trobar.
Jo no invento, observo.
Tampoc pateixo, només glateixo.
Et necessito i no et necessito.

.............................................................................Helena 

Ceret

La Gaia i en Nil van tornar a Ceret.  

Els colors hi eren tan o més que quan ells n'havien marxat.

Quan marxen els lladres de ls colors, els colors retornen.

Van veure que al seu poble també havien de fer fora els lladres

I així tindrien una altra oportunitat de viure amb felicitat i colors.

Regalims horitzontals

Aquest poema ve de ca sa lluna

 El temps rabent, s'adorm sense aturar-se.

Potser ja no ens queden llàgrimes, després de tanta vida.

Hi ha una pau endins i una placidesa llargament treballada.

I la tristor infinita que no desapareix, davant de la realitat més crua.

Ceret en Blanc i negre

Passejaven per Ceret, tranquil·lament i amb il·lusió.  

Ceret era important per a ells, perquè va ser la primera sortida que van fer junts, ara feia tot just tres anys. Aquesta era la seva manera de celebrar l'aniversari  de la seva relació. Tornar a Ceret cada any, i si podia ser el mateix dia que la primera vegada, millor.

Pràcticament davant del museu, hi havia un carreró estret que, amb unes quantes ziga-zagues,  portava al centre del poble:  a la plaça de l'església i a la Plaça dels Nou raigs. Quan eren just a l'entrada del carreró, es van aturar per veure com en aquesta escletxeta de carrer, s'escalonaven diferents edificis amb un joc de volums  molt bonic que culminava amb la punteta del campanar.  I mentre eren aturats,  la Gaia es va fregar els ulls.  I en Nil també.

- No sé què em passa a la vista... no veig els colors.

- No és la teva vista, jo tampoc els veig.

- Han desaparegut els colors?

- Doncs sembla ser que sí, així de sobte i sense cap raó que ho expliqui.

Van caminar pels carrers estrets passant de l'un a l'altre i es van adonar que realment enlloc veien els colors.  Tot de cop:

- Mira!  Aquella noia va vestida de verd, els pantalons verd fosc i la camisa verd clar.

Se la van mirar ben bé, amb estranyesa i amb atenció. Destacava el seu color  en mig del blanc i negre predominant.  Al cap de pocs minuts van torna a quedar amb la boca oberta, perquè la mateixa noia  (o al menys així ho semblava) anava de color groc,  aquest cop els pantalons color palla i la camisa groc gira-sol.  I després una altre cop amb  colors torrats, i una quarta vegada amb dos liles ben combinats.  Caminava de pressa i ben decidida com si sabés molt bé on anava,  però tot i que semblava la mateixa no podia pas ser-ho.  Si eren diferents persones havien de ser bessones, eren ben iguals.

Quan van sortir del centre, dels carrerons i van anar a parar a uns espais més amplis  es van adonar que no només no era la mateixa noia, sinó que n'hi havia encara moltes més. Cadascuna el seu color, cabell inclòs. Semblava que estiguessin reunides, intercanviant idees, però no deien res.  Silenci absolut.

La Gaia i en Nil, s'ho miraven meravellats i una mica esporuguits. Va venir un vehicle llarg i prim, ple de petits departaments individuals i  mica en mica van anar pujant totes al vehicle.  La primera en pujar va ser la que anava vestida de verd,  i en tancar-se al seu compartiment del vehicle, va retornar el color als arbres de fulles verdes, a les plantes, a les finestres i persianes que també lluien aquest color.  Com si fos tot pintat de nou. I amb cada noia que pujava al vehicle anaven tornant tots els colors, a les cases, als cotxes, a les persones...  fins que tot va semblar ben acabat de pintar, fins i tot el cel amb els seus núvols. 

Van continuar passejant i efectivament semblava que tot havia tornat a la normalitat. Var respirar tranquils. Quan van tornar a casa, però, es van adonar que aleshores era allà al seu poble on s'havien perdut els colors. Van buscar i buscat les noies clonades amb vestits de colors, però ja no les van trobar. 

S'haurien descuidat de retornar-los, com havien fet a Ceret?

I així per sempre havia de quedar el seu poble, sense colors?

Si l'arbre...

Aquest haiku ve de casa l'Helena

 Si l'arbre és verd,

té el cel entre les branques.

Fulles i núvols.

PD: m'ha fet gràcia canviar l'original bru per verd, a causa de la meva foto