Quan la Clara va arribar a aquest poble per primera vegada, no en sabia res, tot just era una sortideta de vacances per la muntanya. Es va quedar sorpresa de veure'l. De seguida es veu que no és un poble amb l'estructura habitual dels pobles. Església, nucli antic, i creixement posterior. És diferent, escampat i amb cases de pisos.
I per aquesta raó va passejar-hi, va voltar amunt i avall a veure si en treia l'entrellat. Al cap de poca estona ja havia vist que allò era un poble miner. O sigui un poble construït expressament per a que hi poguessin viure els miners i les seves famílies. Ara ja no, les mines es van tancar, ja fa uns 60 anys i ara el poble és mig de primera residència i mig de segona residència.
Aquestes vivendes amb escales exteriors, les va trobar boniques i especials, i hi havia un home vell que seia a la porta de casa seva, en una mena de pati comú, a tocar del carrer.
Després de dir-li bon dia, ell en veure que mirava i remirava, li va demanar si buscava algú o alguna cosa. La Clara li va dir que no, que simplement mirava i admirava allò que veia i que li havia resultat sorprenent, ja que no coneixia res de la història del poble, però li semblava que cada construcció, que cada nucli d'habitatges, que la boca de la mina, el safareig, les fonts, tot li explicava una història de molts anys enrere. El senyor va dir, que ell, que en tenia 80, també portava una bona part d'història a sobre.
- Així vostè ja hi era quan les mines encara funcionaven?
- Sí, vaig tenir la sort que la darrera mina en funcionament va tancar quan jo tenia 16 anys i tot just en feia dos que hi treballava. En aquell moment va ser un drama per a tots, que tanquessin les mines, però jo estava content, No volia una vida com la del meu pare, tan lletja, tan dura, tan bruta, tan arriscada. En aquell temps, els nens de seguida que tenien 6 o 7 anys, ja els enviaven a treballar a la muntanya, a guardar ramats o a ajudar al camp o a buscar llenya... poca escola, poca o gens d'escola teníem, però el pitjor de tot era que als 14 anys ja ens acceptaven a la mina.
- Oh! Sí, quin greu, quina llàstima haver de viure així.
- No t'ho pots imaginar, els horaris llarguíssims, el casament que no ens acabàvem mai de treure de sobre, el poc menjar, el poc dormir, el fred... ara, amb les comoditats que tenim, ja puc dir que qui no ho ha viscut, no s'ho pot imaginar.
La Clara no sabia què dir, si ella ja pensava que tot en aquell poble explicava una història especial, resulta que havia trobat un testimoni perfecte per entendre el poble. Aquest poble l'havia atrapada, el va recórrer amunt i avall. Molts nuclis de població en diferents estats de conservació, moltes fonts, l'ajuntament, l'escola... se'n va emportar un record intens.
L'estiu següent hi va tornar, va fer el mateix recorregut, va tornar a veure les mateixes coses, a excepció d'una font de mots brocs (no recordava si eren 6 o 7 o 8) que no va saber trobar. Va mirar de trobar el mateix senyor que li havia explicat la seva vida i quan li va obrir la porta, la va reconèixer de seguida.
- Hola! Ja veig que et va agradar el poble que has tornat!
- Sí molt! He trucat per saludar-lo, va ser tan amable d'explicar-me històries del poble i també personals! Però també per a preguntar-li una cosa, una informació. On és aquella font tan gran que té tants brocs? No la sé trobar.
- No vols pas dir la Font del Miner que és aquí mateix, al costat de les cases, a tocar la carretera?
- No, aquella era lluny de les cases, al costat d'un revolt de la carretera.
- Sí, si vols t'acompanyo.
- No voldria pas molestar-lo, però si le ve de gust, n'estaré encantada. Pugem al cotxe?
- Sí, és un parell de revolts més amunt. Allà a l'esplanada de la font gran.
- Però a la font gran ja hi he estat i ja l'he vist, però no vull pas dir aquesta. Era una altra.
- Doncs si avui mateix ja hi has estat, ja no la trobaràs. Jo volia acompanyar-t'hi per veure si hi havia sort.
- Perdoni, però no l'entenc.
- Ni ho entens ni ho entendràs. És una font que a vegades es pot veure i a vegades no, hi ha qui la veu sempre i hi ha qui només l'ha pogut veure un cop. Jo la veig.
Es van aturar en un planell que hi ha al costat del revolt, el senyor convençut li va senyalar cap a la dreta de l'espai i li va dir:
- És aquí, no la veus?
- No, que em vol prendre el pèl?
- No, hi ara! - I va allargar les mans cap al no res, i quan les va tornar acostar cap a la Clara, estaven mullades.
- Si ho faig jo, també se'm mullaran?
- No, si no la veus, per a tu no existeix. Molt probablement no la veuràs mai més.
- Tornaré i tornaré, per comprovar-ho.
De moment la Clara, porta cinc viatges a Ogassa i no ha pogut veure mai més aquella font que va veure la primera vegada.
