Posta de sol

Posta de sol a la Morera de Montsant

Ferida oberta. 

La dolçor del capvespre.

Brolla la llum.

Pessic al cor.

En un pau immensa.

Dolor i amor.

LLetres i fils #9

Un dia em van explicar que "qui cultiva un hort, és feliç tota la vida".  No us ho puc ni confirmar ni desmentir. Desgràciadament, les coses són com són i jo no he cultivat mai cap hort. 

Rumiant-ho bé, això de la felicitat és molt llaminer,  ja ho sabeu  i vaig pensar que potser mai no és tard per a començar i així m'asseguro la felicitat del que em resta de vida. Com que jo no tenia ni la més remota idea de com començar ni de com posar-m'hi, vaig buscar on podia informar-me i vaig trobar l'Associació "L'hort de la vostra vida".  Em vaig adonar que era justament el que jo necessitava. El que jo volia fer, era precisament fer l'hort de la meva vida, de la resta de la meva vida. I de seguida em vaig comprar una d'aquelles taules, que serveixen per fer un hort a la terrassa i em vaig fer sòcia de "L'Hort de la vostra vida".

I jo que soc impacient de mena i m'agraden molt els tomàquets i les pastanagues,  ja els hauria volgut plantar de seguida. Però resulta que aquells iaios tan simpàtics que vaig trobar a l'associació, i que en sabien un niu de cultivar horts, em van dir que res de res, que en aquell hortet urbà tan esquifit no podia pas plantar tomaqueres, que millor  que plantés raves i enciams.  I que també havia d'esperar que fos l'època de l'any adequada per a cada cosa.  I que els tomàquets són d'estiu i ara a la tardor no era qüestió de plantar-los. Ells hi posaven molt bona voluntat en explicar-m'ho, però jo ja estava delerosa d'arribar a casa. I quan vaig arribar-hi, vaig  baixar la meva taula d'hort urbà nou de trinca, al carrer amb un rètol: "Si algú el vol, ja el pot agafar, jo ja buscaré la felicitat per una altra banda.  Deixem que cultivin els que en saben."

Vaig pujar a casa,  vaig fer un bon foquet a la llar de foc i vaig agafar un llibre de Murakami i un trosset de xocolata... voleu més felicitat que aquesta?

L'endemà a les 7 del matí,  ja no hi era. Algú se l'havia emportat. I els que parlaven de la felicitat que donen els horts, es veu que tenien molta raó perquè

vet aquí, com un sol hort, que encara no s'havia cultivat mai, va fer feliç a dues persones en un mateix dia. 

Llegir l'hora a les roques

M'hi hauria quedat tot el dia, si hagués fet sol, esclar. M'hi hauria quedat tot el dia a comprovar com el Montsant fa de rellotge de sol per al poble de la Morera.

Com que al rètol hi havia l'explicació, només em caldria anar comprovant a cadascuna de les hores de referència,  com es veia la roca  concreta que l'assenyalava.

La vida moderna, no permet aquestes coses, fins i tot quan estem de cap de setmana o de mini vacancetes, no ens permetem quedar-nos tot un dia per veure una cosa tan interessant com aquesta. Vaig marxar amb recança. 

La Morera de Montsant és on poble on t'hi quedaries i no pas només pel seu rellotge de sol, sinó per tot, per la situació, pel paisatge, per la calma, per la claror, per la posta de sol, per l'albada, pels cingles, pels camins, pel silenci, per la gent...  per tot.

Paisatge inventat

Uns camps fructífers i oberts.

Una claror que enlluerni.

Horts on et creixin les verdures que prefereixis.

Uns horitzons ben llunyans.

Boscos que amaguin misteris.

Una penombra que, si cal, ens refresqui.

Refugis on aixoplugar-nos i

des d'on veure la pluja i el fred.

Una cambra on estimar.

Uns infants per alegrar-te.

Una amics que t'acompanyin

Tants camins per caminar, 

tants camins per inventar.

L'aparcament de Bruixes de La Vilella Baixa

Vaig arribar il·lusionada!  Com a mínim trobaria quatre bruixes al poble, o potser més,  podria ser que alguna de les escombres en portés dues a sobre.  Només em calia voltar i voltar pels carrers, places i escales fins a trobar-les.  Feia temps que em sentia molt sola, sense ningú amb qui parlar d'algunes coses importants.  El contacte amb les bruixes m'estava fent molta falta.

Sabia que havia d'observar bé.  No m'imaginava pas que anirien disfressades com la Bruixa Avorrida, ni que tindrien un nas horrorós, de ganxo i ple de berrugues.  Però per més que vaig observar tothom amb qui em vaig creuar, per més que vaig inicia algunes  converses com a pista complementària, per més que vaig tenir paciència, jo, a les bruixes, no les vaig pas trobar. 

Vaig seure a les escales de la placeta, per veure si, per casualitat, elles em trobaven a mi. Però no hi va haver manera que ningú em dirigís la paraula. 

Quan vaig tornar cap a l'esplanada que feia de parquing de cotxes, ja feia hores que era fosc (a vegades soc impacient, però a vegades tinc una paciència inesgotable) només quedaven quatre cotxassos i el meu, molt més modest, al seu costat. 

Quan ja anava a engegar en cotxe, vaig sentir com si algú em cridés, però no hi havia ningú, vaig tornar a sortir i sentia que una força estranya em tenia clavada al lloc i no podia marxar.

Tot de cop les vaig veure: eren multitud, ben bé 10 o 12 i em cridaven, a mi!  Quina emoció!  Quan van ser al meu costat, em van donar, sense gaires explicacions ni gaire cordialitat,  una tarja  amb una adreça i un número de telèfon. 

- Si vols contactar amb nosaltres, primer has de fer els cursos de la nostra escola i aprendre una mica més. No estàs ni a les  beceroles,  nena! Les bruixes d'avui en dia, ja no ens deixem cremar, ni viatgem amb escombra. Es va molt més bé amb un Audi, ho veus?  Et queda molt per aprendre.  Però nosaltres t'ho podem ensenyar,  amb quatre cursos a deu mil euros cada curs, seràs una bruixa com cal.

Em vaig quedar sense paraules.  Ni que tingués els deu mil euros, no voldria ser una bruixa com elles. Apa, a pastar fang!  Ja m'espavilaré ben sola com fins ara, amb les meves màgies petites, d'estar per casa o tan grans que a vegades em fan sentir una plenitud que potser elles no coneixeran mai. 

Lletres i fils #9: Associacions

- A veure… que baixes de l'hort, tu o què? 

- Per què ho dius, perquè no sabia res de l'Associació?

- Esclar que sí! Tothom sap que vivim a l'època de més associacions, en defensa de quasi tot, de tota la història. I d'aquesta se n'ha parlat molt.

- Home, però és que això ja passa de mida.

- Es així, què vols fer-hi?

- I jo com resolc el meu problema? Digues!

- Doncs mira  una vegada vaig llegir una novel·la "Sabates Italianes"  de H. Mankell, on el protagonista havia mantingut un formiguer gegant  al menjador de casa seva. I vivia tan tranquil.

- A mi això no em serveix, en primer lloc, això és inventat i en segon lloc la novel·la no explica com s'ho fa per no trobar formigues a tot arreu i per no menjar formigues tant si vol com si no.

- És que no feia res… simplement vivia amb el  formiguer.

- I l'associació no diu res sobre menjar formigues, encara que sigui inadvertidament?

- Segur que quan se n'adonin també s'hi posaran malament, i es defensaran com podran.

- Així els únics que no ens podem defensar som els humans?

- Ara com ara és així. Però podem muntar una Associació en defensa de les víctimes de les associacions.

- La veritat, és que una Associació de formigues per defensar el seu dret de ficar-se fins allà on vulguin, no me l'esperava. I menys que posessin multes astronòmiques si els tires insecticida.  Els posaré trampes, doncs.

- Aprofita, que encara no estan regulades… a veure si les elimines abans que les prohibeixin. 

- Ara mateix m'hi poso. No hi ha temps a perdre.

Dies de passejada amb núvols

Hi ha núvols bells

i la pluja no arriba.

Branques eixutes.

Tantes gotes perdudes

al cim de cada somni.