Doll del safareig

Com el doll que s'endinsa en l'aigua

tan potent i crea un univers que dansa

fresc, viu, bellugadis i inquiet 

i manté a distància el món exterior

d'algues i herbes minúscules.

Així el doll d'amor.

Per sota el pont del Ritort

Cal baixar, a vegades, vora el riu. 

No n'hi ha prou de mirar-lo des del pont, de veure com es beu la llum i com ens la retorna ni de mirar els ànecs que s'hi gronxen plàcidament. Baixo al riu, vora el safareig, no pas com hi baixaven les dones carregades de roba, per rentar-la amb la fredor de l'aigua, sinó com si volgués endur-me'l a casa, dins dels ulls, dins del mòbil. Podem fer-ho, la imatge es guarda sola, només em cal recordar tota la resta:  la remor de l'aigua,  l'olor de paisatge humit, la fresqueta de l'aire suau de la tarda a la pell, l'herba verda o seca, el fangueig permanent a terra pel lloc on s’escapa l'aigua del safareig.  

Retenir-ho amb calma, col·leccionar-ho tot: pobles, safarejos i sobretot moments.

Borgonyà

Caminarem encara nous camins 

i potser sabrem 

si veiem el mateix groc als camps 

i el mateix bosc a l'horitzó.

Escala

Un blanc de calç:

la paret i l'escala.

I un blau de mar

ens diu sense paraules:

dueu l'estiu als ulls.

Marc exterior al molí de Pals

L'aire fa olor d'herba molt seca.

El cel a dins i a fora s'enfosqueix.

Només el bambú sembla que tingui vida.

El dins i el fora s'han barrejat

i es confonen sensacions i emocions.

Les Basses d'en Coll

La claror a dins, 

el gris a fora.

La calma a la superfície 

i les profunditats amagades.

Reflex i mirall 

és tot el que podem veure.

 

El Fluvià sempre fa vacances

El vent de llevant arrissa l'aigua del riu ben bé a l'inrevés del seu fluir. La mirada es confon i s'esforça en percebre com l'aigua baixa cap al mar. 

El riu es va eixamplant molt i molt abans d'arribar a la Gola, i allà s'estreny de sobte fins a dispersar-se en el mar.

M'agradaria ser com el riu, que en aquest darrer tram de la vida, sembla que s'eixampli per arribar a més llocs, per abraçar més indrets, per regalar més i més la seva presència a qui el vulgui estimar.  No voldria pas una vida molt, molt llarga, però sí més ampla, perquè hi poguéssin cabre totes les coses que m'agradaria. 

La barqueta buida ens espera, com un present d'algú desconegut. 

Pugem a la barca amb la claror del sol ponent que canvia el color de l'aigua. Pugem a la barca i remuntem riu amunt i tornem després tot deixant-nos dur pel corrent. Fluïm amb l'aigua.  Instants màgics de viure sense pensar.  La claror, l'olor, els sons del capvespre, els ocells i tu i jo en un univers paral·lel, on sembla que tot sigui més real que mai.