Campaneta a La Pera

He trucat tantes vegades, sense saber mai del cert si hi hauria o no resposta, que el cor i la mà s'han posat d'acord per donar-se un descans. 

Encara no he après a no respondre, tampoc no cal. Podeu trucar, viatgers o vianants, amics o coneguts...  tothom qui vulgui i jo respondré. 

Aprenc amb paciència l'espera i el silenci. 

Reposa campaneta, com la meva mà. 

Reposem, que el temps no canviarà pas, perquè tornis o no a dringar.

La mar d'espigues

També hi ha camins en la mar d'espigues:
El camí més verd que em torna cap a la primavera, 
el camí dels somriures, de l'esperança, del recer.
El camí més groc cap al cor de l'estiu, 
el camí de l'esforç, de la realitat, de la intempèrie.
Per això busco, entre el verd i groc, els matisos...
per si hi ha cap fugida on no ens calgui esperar,
on la realitat sigui vida...
Aquell verd-groc o aquell blau-verd 
aquell lloc on tot es pot mirar amb dos esguards diferents.

Porta tancada

Porta a Madremanya

Han deixat la porta tan temps tancada!
Les heures l'acaben de segellar.
És bell el record, 
i lluen les fulles de mots i de mirades.
Sobre la pell dels dies
creix una xarxa viva que,  lentament, ens allunya.

Porta oberta

Porta a Flaçà

Deixen la porta sempre oberta
per si la seva selva vol sortir a donar un volt.
No hi ha cap risc d'intrusos
la seva selva és un bon guardià.

Tribuneta

Passen els núvols del temps
sobre la pell tan vulnerable.
I recordo quan el tacte era suau 
i els meus colors més nítids.
Però habia oblidat 
que podia ser, 
ja, 
tan a prop, 
la vellesa.

Aigua de margarides

Una fotografia d'en Xavier Pujol, trobada al blog Fita

Aigua de margarides i
cortina de transparències.
Doll de nitideses
per amarar-nos l'ànima.
Seré allà, sobre les flors
amb els peus descalços
retrobant la frescor 
i  la innocència perduda.

Parella de corbs

Volen molt junts, prenguin la direcció que prenguin. 
Pugen, baixen, giravolten i es tornen a enfilar aire amunt i des de 50 metres més avall, on sóc jo, se sent l'olor tendra del festeig. 
No es miren gaire, se senten, es pressenten, se saben.  
De seguida que el vol de l'un o de l'altre els aparta un xic, rectifiquen i tornen a volar junts, a tocar.  
Se saben units i això els dona força i alegria. 
Respiren l'aire més pur  i més net, molt per damunt dels altres éssers vius. 
Ni el sol els enlluerna, perquè ells mateixos treuen llum. 
Me'ls miro i me'ls miro amb l'enveja de qui ha de dur rellotge. 
Ells només porten ales i plomes que els fan lliures per volar i volar tanta estona com vulguin. Tan lluny com vulguin. Tan a prop com en tinguin ganes.