Walt Whitman: No deixis de creure mai que les paraules i les poesies poden canviar el món
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
L'Agnès mirava la posta de sol en un capvespre de finals d'estiu lent i lluminós. Estava ella sola, només acompanyada dels seus p...
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c...
-
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ...
-
Mural a Penelles - una fotografia de Fra Miquel Si us voleu afegir a la meva proposta d'agost, sereu tan benvinguts com ho sou sempre...

A veure qui s'atreveix a entrar-hi!
ResponEliminaM'ho hauria pensat dues vegades, jo, eh?
EliminaI si és la selva la que no gosa sortir, conscient del que hi ha fora?
ResponEliminaGenial, Mc! M'encanta aquest punt de vista. La selva no ho té gens clar, he, he, he....
EliminaM'imagino obrir la porta i trobar-me aquesta selva tan frondosa... Segur que hi deuen conviure molts animalons, que potser si que els agradaria anar a fer un tomb! M'agrada molt la foto. Carme.
ResponEliminaGràcies M Roser... la tenien oberta, no calia obrir-la.
EliminaUna porta que aïlla dues realitats. No sé quin és el pas més difícil o el que fa més por, si el de dins a fora o el de fora a dins!
ResponEliminaSegurament tots dos en deuen fer per un igual...
EliminaEm recorda "Davant la llei" de Kafka!
ResponEliminaHe, he, he... no hi havia pensat, en aquest cas la porta (o la selva) ja fa de guardià ella mateixa. Gràcies, Helena!
EliminaNo convida massa a creuar-la, eh!
ResponEliminaNo, no gaire...
EliminaSi la selva és verda cal tenir esperarança.
ResponEliminaBen verda, Xavier!
Elimina