A vegades, sense cap mala intenció comentem injustícies i en aquest cas, jo n'he comès una de literària.
Havia acabat el llibre primer de La mort del comanador de Murakami i encara no tenia el segon, però tenia motes ganes de llegir el segon i continuar immersa en aquest univers Murakami, que m'agrada tant. I mentrestant que no el tenia, vaig pensar que podria llegir El cel no és per a tothom, que també em feia molta il·lusió, ja que els dos llibres anteriors de la Rojals m'havien agadat molt, i el tenia a sobre de tot del pilonet.
Aquesta tercera novel·la de la Marta Rojals, no decep, perquè és ben bé ella, la mateixa autora que podem reconèixer molt bé quan ja l'hem llegida. El mateix domini del llenguatge, uns diàlegs molt fluits i precisos i una manera d'explicar la història, endavant i endarrere ben construida i ben dosificada.
A mi, particularment se m'espatllava el plaer lector, massa vegades, perquè aquests fragments de la novel·la que combinen les situacions més actuals i amb els records d'infantesa o adolescència dels tres germans protagonistes, em semblaven curts i em trencava massa sovint el plaer de seguir una escena o una situació que es feia interessant. Un ritme, amb el qual jo no he acabat de connectar.
Potser és per la injustícia literària de llegir un llibre quan tens ganes de llegir-ne un altre, però l'he arrossegat més dies dels que feia falta i aquests tres germans se m'han fet una mica pesadets i repetititus.
He llegit en altres crítiques, que cal rellegir-la, per descobrir-la del tot. Doncs m'apunto el repte i ho provaré d'aquí un temps. Ja us ho explicaré.
