Estimat amic,
Ja sé que no podré enviar-te mai aquesta carta, perquè ja fa temps que no hi ets. Però em sembla que això no és cap inconvenient. A mi m'agraden molt les cartes, fins i tot les que no es poden enviar, potser aquestes tenen més valor que cap altra. I també penso que, allà on siguis, potser em pots veure i sentir i llegir, ara mateix mentre estic escrivint.
Des que vas marxar d'aquest món que coneixem, imaginava que d'alguna manera o altra ens podríem comunicar. Ha costat, perquè jo no veia cap senyal. I aquell dia que vas venir i et vas ficar en un dels meus somnis, a la nit, mentre dormia, jo no vaig estar a l'altura del que jo hauria volgut i segurament del que tu esperaves. En aquell somni no et vaig poder agrair prou que haguessis vingut, i no vaig poder estar per tu. Ja saps que els somnis de vegades se'ns descontrolen i hi passen massa coses i totes són importants.
En tot aquest temps, han passat molts mesos, jo no he deixat mai de pensar en la nostra amistat, en el nostre amor de quan érem nens, en aquella manera de tractar-nos sempre amb tendresa i estimació, malgrat les llargues èpoques de separacions i els mals entesos de petits adolescents. Tampoc he deixat mai de demanar-te que tornessis algun altre dia, a veure si teníem més sort.
I sí, ho has fet, has tornat aquesta nit, i he pogut estar amb tu i per tu. Hem fet coses junts, preparar sortides i trobades, xerrar i riure i mirar-nos de tant en tant, entenent molt bé el que deien els nostres ulls.Sento un agraïment profund per haver pogut estar de nou amb tu, perquè hagis vingut de tant lluny i hagis pogut entrar, aquest cop, sí, en el somni adequat, per a deixar-nos gaudir de la nostra amistat, del nostre afecte i de la nostra manera de fer-nos companyia.
No repetiré pas les coses que ja vam tenir temps de dir-nos, ara les saps més que mai, però sí que et diré, que sempre m'he sentit molt estimada per tu. Fins i tot podria dir que m'he sentit molt estimada per moltes persones, però que ningú no m'ha estimat com tu m'has estimat. Amb la teva generositat i acceptació absoluta.
Fins sempre, segur que ens tornarem a trobar, tenim, ben nostre, el país dels somnis.
Que bien que hayas tenido una nueva oportunidad y poder aprovecharla.
ResponEliminaNo se... A mi alguna vez después en la vigilia, me ha quedado un regusto agridulce en la boca.
Un abrazo.
Una abraçada Erik!
EliminaAquestes cartes són les que tenen més valor, més que res perquè saps que no les pots enviar i t'obres del tot, sense obstacles, sense reserves... lliurement.
ResponEliminaLes persones amb qui has tingut aquesta complicitat, has estimat i t'has sentit estimada són ben poques i, encara que sigui en somnis, són instants plàcids i bells.
M'agrada la mirada des d'aquest punt cap a la plaça.
Aferradetes, preciosa.
Sí que en tenen de valor, encara que només sigui per un mateix i encara que siguem una mica descreguts i no ens creiem gran cosa de la vida eterna... de vegades ens agrada fer veuree que sí.
EliminaMoltes gràcies, Paula!
Aferradetes, preciosa!
Una carta així, malgrat que no hagi de ser enviada, fa igualment la seva feina. Sovint quan una persona estimada marxa ens han quedat encara moltes coses per dir-li i aquesta pot ser una manera de fer-ho.
ResponEliminaAbraçades!
Fa una feina importantíssima, personal i intransferible, però la fa. I somiar una mica no fa mal.
EliminaAbraçades.
Fascinating!
ResponEliminaI’ve just read a letter I wrote a very long time ago and felt a little regret that I didn’t post it back then; life might well have taken a different turn.
Abraçades, Carme!
És cert que de vagades ens poden quedar recances, però jo penso que escriure ja és molt. Potser no és suficient, però és molt. Ens fa sentir millor a nosaltres mateixos.
EliminaAbraçades, Sean!
Una carta que se quedó sin enviar (o que ya no podemos entregar) puede ser una manera de liberar emociones acumuladas, pues permite exponer nuestro sentir y drenar ese dolor que significa amar y ya no poder decírselo al destinatario.
ResponEliminaDe otro lado, el país de los sueños es un territorio maravilloso, donde, ni siquiera la muerte, el paso del tiempo o la distancia, pueden evitar que sigas disfrutando la presencia de aquella persona que te hizo feliz y lo sigue haciendo, en tus sueños y recuerdos.
Autora, tu obra está escrita no solo con amor, también con fuerza, ternura, sentimiento y espiritualidad. Dichoso aquel que es el dueño de tu corazón, porque sigue viviendo… aunque ya no esté.
Dejo por escrito el testimonio de mi admiración por tu talento y además, mis respetos por tu sentir.
Moltes gràcies per les teves paraules, Juan Carlos!
EliminaOscar Wilde deia que tots volem que els somnis es facin realitat, però és que els malsons també se'n fan. Però la teva relació amb aquesta persona és molt maca.
ResponEliminaEls somnis (fins i tot els malsons) són també d'una manera o altra una mica realitat, com una altra dimensió de la realitat. Una realitat interior.
EliminaAquesta carta no necessita segell. Vola amb ales de somni.
ResponEliminaNi segell, ni paper, ni sobre… ja ha volat!
EliminaAvui que el sol calenta de fort,
ResponEliminadeix la petita taula del cantó
que a l’hivern em protegeix.
Aquest viatge he anat sota un tendal,
prop d’on la teva mirada en cerca
quan passes sense mirar-me.
Segueixo la rutina,
ve cambrer, esmorzo, obro el diari.
Avui, però fent-ho diferent,
t’escric abans de veure’t.
Et parlo amb versos d’aquell passat
que fou nostre en els intervals
de les altres vides nostres.
Aquells moments intensos
i que mai es repetien.
Moments amb que els so no hi tenia lloc
i eren les mirades i el tacte el nostre llenguatge.
Vivíem amagats, de moments que el temps
ens deixava per a nosaltres sense poder dir
quan tornaríem a ser els altres,
essent la única realitat.
Avui el poema s’havia allargat
i tu t’estaves endarrerint.
La fulla es triplicà, la lletra es redueix.
Però els sentiments embolcallats de mots
que sempre ens havíem dit anaven creixent.
Deixà els fulls sota el tallat.
Avui no haurien versos per a cremar.
Alcà la mà i deixà els diners.
Plego el diari sense llegir,
després de tant de temps el primer jorn.
Avui lliure d’estris que m’ajudessin a caminar,
lentament vaig desfent el camí.
En arribar al cantó de sempre,
miro de nou la taula on havia estat.
Res hi ha sota el plat del tallat.
Miro pel terra i res,
miro per on havia de tornar l’estimada
i just en voltar el seu cantó la veié amb els fulls aferrats
entre els dits de la mà
que en acomiadar-nos m’acaronava la cara.
L’esperança encengué una llum a la porta del cor.
Em decidí a tornar el proper més.
El nostre passat era més fort
que el present que ens separava.
Les meves lletres mudes,
més fortes que el silenci que ens envoltava.
Jo com una estàtua d’un cementeri propi,
ella com un fantasma
del nostre interior primer de novembre