Tot semblava màgic en aquell entorn, les fonts rajaven més que mai i els rierols que en sortien fluien plens i alegres, la llacuna ben plena i coberta de les llenties d'aigua i els arbres caiguts que semblaven aguantar-se màgicament, però no era màgia, la fusta sempre sura...
Malgrat tot, m'anava deixar hipnotitzar per aquestes sensacions, encara que soc de tocar de peus a terra. Tot d'una, un soroll com de picar de fusta amb fusta, un soroll que jo no coneixia d'abans, em va fer aixecar el cap i buscar d'on podia venir. No vaig saber veure res, per més que vaig mirar. En canvi vaig sentir a veu del meu pare que em deia: recordes quan veníem per aquí, de petita? Doncs aleshores ja t'agradava tant com ara, i ja volies veure la màgia per tot arreu. I sí que me'n recordava una mica. Sabia que havíem vingut, però no sabia que buscava la màgia per tot arreu.
Parlant de màgia, d'on sortia aquella veu, no ho vaig pas descobrir.
M'ha encantat! El text demostra que ser de 'tocar de peus a terra' no ens priva de deixar-nos hipnotitzar per la màgia. Al contrari, a vegades fins i tot ho facilita perquè, com que no hi comptes, la sorpresa és encara més colpidora. ;-)
ResponEliminaAbraçades!
Moltes gràcies, Mc! Estic mot contenta que t'agradi.
EliminaAbraçades
De tant en tant, sobretot com més hipnotitzat et sents, pot passar que t'arribin certes veus que coneixes, tot i què sàpigues que no hi són. Encara ens manca molt per saber que pot fer el nostre cervell, per això creiem amb la magia. ;-)
ResponEliminaUn paisatge preciós, no m'estranya que et quedessis hipnotitzada davant seu.
Aferradetes, preciosa.
Totalment d'acord, potser tota ka màgia està en el cervell.
EliminaAferradetes preciosa.
Primer pensava que era gespa, aquesta verdor. Poc que es pot tocar de peus a terra si ets com aquesta fusta que hi sura.
ResponEliminaBuscar la màgia no deu ser res més que cercar la poesia.
Doncs sí, buscar la màgia i buscar la poesia, són coses molt semblants i intercanviables en molts moments.
Elimina