La riera balla, canta, borbolleja i flueix.
La seva copa de xampany ens regala bellesa.
L'aire tot just si passeja lentament.
El sol de l¡estiu ens escalfa massa.
Busquem les ombres i reposem.
Ens refresquem una mica.
I jo miro,
escolto,
oloro,
toco
i sobretot em remullo.
Una copa de xampany sempre fa festa i si, com aquesta, sobreïx escumosa doncs encara més.
ResponEliminaUn lloc molt refrescant i una foto molt ben trobada, realment sembla una copa borbollejant.
Bona setmana!
Moltes gràcies,Mc!
EliminaAbraçades!
Tão lindo lugar e poesia e as borbulhas dessa "taça" nos encantam sempre... abraços, lindo dia, chica
ResponEliminaMoltes gràcies, chica!
EliminaAbraçades!
Quin gat agafaríem si ens l'acabéssim tota! ;-)
ResponEliminaUna foto fantàstica, fins i tot en veure-la em refresca, ja que no hi puc posar les mans.
Aferradetes, preciosa.
I tant que l'agafaríem, és molt grossa!
EliminaMoltes gràcies, Paula!
Aferradetes.
Pues aun es agradable lo del remojo.
ResponEliminaNo hay manera de que Blogger se actualice. Siguen los fallos.
Un abrazo
Sí, aquí, avui encara fa calor d'estiu!
EliminaUna abraçada
El teu poema brolla com una ampolla de xampany, llargament madurada.
ResponEliminaMoltes gràcies, Helena!
EliminaRegala la muntanya l’aigua que el cel li deixa.
ResponEliminaBaixa fent dels secans rieres,
el que era silenci de grills i vent,
ara canta baixant al gorg
la veu de l’aigua lliscant pedres avall.
El sol d’un estiu forçà càlid et convida a posar la mà
en la frescor que l’aigua duu i refrescar-te amb ella.
Regalimen gotes les branques herboses
que han volgut tocar el petit torrent
i ara dansant entre el lleuger pes de les gotes
que s’abracen i el vent que juga a fer-les caure.
Hi ha una bassa arrodonida que en complir-se salta
en un ball de desconcerts
i torna al que des d’ara serà el rierol.
Primer faig la foto.
Després, amb el llapis a punt i el bloc obert,
enceto el dibuix.
Per acabar,
amb el llapis afilat de nou sota el dibuix,
deixo el contorn de lletres
que van naixent com molt abans
ho van fer les gotes que he dibuixat,
i elles soles juguen a ser versos
amb color del carbó que es desfà en el blanc paper.
Miro per darrer cop la imatge
que ha captat la càmera
i que he deixar anar al paper,
rellegeixo les lletres escrites fa no res
i embolcallant els meus estris en una bossa,
enceto el camí de tornada.
Deixo enrere un temps viscut.
Una imatge que m’ha copsat,
un instant que ja no tornarà a ser igual.