Una tarda qualsevol

Una tarda com qualsevol altra, tornaven  a casa els pares i els fills adolescents. Mentre cadascú explicava les seves coses del dia. Els dos nois de 16 i 18 anys, es van mirar, es van picar l'ullet i van dir: Va,  ho preguntem ara. I entre rialles de sorpresa i desconcert van dir:

- Pare, que hi feies ahir a la nit, a la porta just entremig de les dues torres, mirant el cel i parlant sol?

El pare es va quedar callat i la mare, amb uns ulls oberts com unes taronges, sense entendre res del què passava. El silenci s'allargava mentre la cara del pare s'entristia.

 - Estimats, estimada, pensava que mai no us hauria de dir això i que podríem acabar les nostres vides, de la manera més habitual, aquí a la Terra, però les coses no han sortit com esperava i ara us he de confesar que jo no soc d'aquest planeta, soc d'Europa, però no del nostre continent, sinó del satèl·lit Europa, molt lluny d'aquí. És per això que mai no heu conegut cap membre de la meva família. Vaig arribar aquí fa uns 25 anys, amb la forma humana que m'havia de servir per observar sense  problemes i que, en principi no podia mantenir per gaire temps.  Però em vaig enamorar i em vaig voler quedar. La meva formació científica m'ha permès anar allargant el temps de la meva forma humana, però he arribat al límit. Fa dies que no em trobo bé i és que se'm descompensen els òrgans que ja busquen de tornar per sempre a la seva forma original. Ens uns dies tornaré a ser un ésser estrany i molt probablement fastigós per a vosaltres. I només tinc dues opcions, tornar a Europa i deixar-vos aquí. O quedar-me i haver d'amagar-me per sempre.

Sortia a fora a parlar amb els meus congèneres, per mirar de trobar alguna solució que, desgraciadament, no hem trobat.

Aquest cop el silenci va ser profund i llarg, seguit d'un esclat de rialles adolescents

- Au va, pare, això no t'ho creus ni tu, no facis aquestes bromes. 

I mentre deien això, les formes físiques del seu pare, ja començaven a canviar.