La casa més vella del món
Quan al Serafí, li van dir que li havia tocat aquesta casa en herència d'un seu oncle que gaire bé no coneixia, li van passar tot d'idees negatives pel cap. No acceptar l'herència. Per què vull jo aquesta desferra? Acceptar-la i vendre-la pel valor que fos. Per poc que sigui, alguna cosa me'n donaran. Però en Serafí, se la va anar a mirar massa vegades i al final, se la va anar sentint seva, com si ho hagués estat sempre. El problema era, amb quins diners l'arreglaria, si no en tenia? Però què coi! De mica en mica, amb el temps i una canya, l'aniria millorant. La casa més vella del món tornaria a tenir vida. Encara que fos per la següent generació. I aquest projecte, tot de cop el va il·lusionar. I aquesta il·lusió, pensava ell, tenia més valor que la casa.
Desde luego con ilusión y tiempo la casa volverá a tener el valor que tenía, aunque Serafín ya se lo ha dado con su compra y anhelo. Un abrazo
ResponEliminaSí, encara que costi temps!
EliminaUna abraçada.
Si a Ítaca, és més important el viatge que l'arribada, en el cas del Serafí és més important el pensament de restaurar la casa que el fet de poder-hi viure quan estigui acabada.
ResponEliminaBona comparació amb Ítaca, com que haurà d'anar a poc a poc, per força, podrà gaudir de cada pas.
EliminaÉs el que parlem sempre, hi ha coses que tenen més valor que les coses materials.
ResponEliminaTrobo que la il·lusió en té molta, si la perdem no ens queda gairebé res.
Tot i estar atrotinada la trobo més maca que el millor pis d'on sigui. Només necessita una mica d'amor.
Aferradetes, preciosa.
Les cases antigues són molt boniques. Segur que el Serafí sabrà respectar aquesta preciosa façana i sobretot aquesta porta.
EliminaAferradetes, bonica!
Being the romantic that I am, if I could, I would leave the exterior of this house largely as it is and only modernize the interior.
ResponEliminaThen there would be two libraries in this place. ;-)
Abraçades, Carme.
Totalment d'acord amb tu. Però podem estar tranquils. Jo mai no inventaria un protagonista que no respectés la façana.
EliminaDues biblioteques! 👏👏👏👏👏 I com que és un poble petit, segur que la teva seria molt més extensa que la pública.
Abraçades Sean.
I tant, la il·lusió i les ganes de fer una cosa sovint són més importants (i, per tant, tenen més valor) que la cosa en si. Segur que, ni que sigui de mica en mica, el nostre protagonista se'n sortirà i aquesta casa tindrà la sort de tornar a tenir vida.
ResponEliminaPerquè és una sort que en Serafí se n'hagi pogut fer càrrec de la vella casa de l'oncle, en molts altres casos això no és possible. I no pas perquè els nebots no en tinguin ganes, sinó perquè no poden assumir els impostos que els imposen (redundant, però mai millor dit) per poder acceptar l'herència.
Abraçades!!
Quanta raó tens amb això dels impostos a les herències! De vegades s'ha de renunciar perquè no es ootbassumir el cost. I d'oncles a nebots encara més.
EliminaPerò si ajuntem la sort i la il·lusió, en Serafí pot estar ben content.
Abraçades, Mc!