La Segarra a la tardor.
Com eixampla l'ànima, l'horitzó llunyà,
com calma la ment la suavitat dels colors ocres de la terra.
Com estimula el cos aquest vent que ens desperta.
Com ens fan volar els núvols canviants i vitagers.
Publicat per
Carme Rosanas
A la Roser
- Obtén l'enllaç
- X
- Correu electrònic
- Altres aplicacions
Ben cert!.
ResponEliminaTotes aquestes qualitats té aquest preciós paisatge i, a més, a mi em dóna pau.
Aferradetes, preciosa.
Sí que en dona, de pau. A mi el paisatge de camp m'agrada molt.
EliminaAferradetes, bonica!
A la fi de la mirada on el cel
ResponEliminaes desfà en petons amb la terra plena
de parcel•les llaurades esperant un fruit futur,
el veuen prenyat de núvols
que semblen carregats
de les gotes fèrtils que necessita.
Prega cada pam la pluja
que canviï la tonalitat ocre
per un fosc més il•luminador.
qui sap si...
Cada pam prega,
Eliminala desitjada pluja.
I jo amb ells.
Mirem tots al cel
Eliminai això ens fa plorar,
gotes de vida.
qui sap si...
Com m'agrada llegir-te...
ResponEliminaHe, he, he... moltes gràcies, Xavier!
EliminaLes coses rústiques són les meves preferides. Amb un toc de sofisticació, com les antenes en aquest paisatge.
ResponEliminaI les meves també. La sofisticació i les antenes són inevitables, però si pogués també me n' estaria.
Elimina