Delicadament, s'assequen les fulles del petit desert de dunes, fent dibuixos com randes, entre les seves petites punxes i les seves grans fragilitats. La bellesa d'una lenta desaparició. Un instant d'un equilibri efímer i inestable.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
És bo tenir a cada família un caçador generós, que caça no pas per possessió, ni per matar, ni per menjar. Caça només per restituir la c... -
La meva foto "tunejada" pel Xavier Pujol Primera participació als Relats de la Carme: Relat en imatge de Xavier Pujol ... -
"Al final, cal recordar que ni les constitucions ni la polícia derrotaran als qui lluiten amb la justícia del seu costat." Nel...
Una planta humil. Que bé es defensa dels que, com jo mateix, tenen la vista als dits.
ResponEliminaSí, es defensa bé, una defensa passiva i pacífica, si no la molestes...
EliminaLa bellesa d'una lenta desaparició... Mai no ho havia pensat així, però és cert. Ens envolten molts instants de bellesa, tant és que siguin efímers, només que sapiguem mirar-los...
ResponEliminaSí, Montse, només un instant que dediquem a la bellesa que ens envolta, ja pot justificar tot un dia... o més.
EliminaSembla que un sol tan erm no és un lloc massa propici per veure una florida, però aquestes flors seques son una petita meravella, malgrat les seves punxes, doncs ja va bé que es puguin protegir...
ResponEliminaBon vespre, Carme.
Oi que sí, que són boniques? Em van recordar la rosa del petit príncep, tan fràgils malgrat les punxes.
Elimina