Sant Pere de Montgrony

D'una foto d'en Xavier Pujol
Si mai em perdo que sigui dalt d'un turó
on l'aire és més net i la terra més vibrant.
Si mai em torno a perdre 
que el moviment del vent a les branques
em retorni la lleugeresa de ser.
I quan torni a ser forastera a tot arreu
que un bocí de cel i de prat em recordin que sóc a casa.


Comentaris

  1. M'agrada molt el poema que complementa el dibuix i l'aquarel·la, Carme. Tu no ho sabies, i el teu escrit, podria servir (també) com a epitafi d'un bon amic de la família. Per voluntat d'ell mateix, fa uns vint anys que van escampar les seves cendres just al darrere d'aquesta ermita:
    "...que un bocí de cel i de prat em recordin que sóc a casa"

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'emociona la coincidència. No pensava que pogués ser un epitafi, però l'ofereixo de bona gana al vostre amic, tant com m'agradaria també per a mi. Gràcies Xavier.

      Elimina
  2. Em sembla romàntic i molt poètic, el vent, les branques, un turò, cel, un prat... Natura i tu. Preciós. si sembla per un epitafi, per coincidir amb el lloc de les imatges, també. Diria que és un poema eteri. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, M Antònia, és molt bonic tot això que em dius... una abraçada de tornada.

      Elimina
  3. Molt bonic el poema i també penso que pot ser un bon epitafi...De fet a la tomba dels meus pares jo hi vaig posar aquest;
    Quan em torneu a la terra
    poseu-me de cara al mar,
    a on l'aire de la serra
    m'ajudi a ben respirar!
    A mi si em perdo, també mi poden trobar en aquests llocs, ens farem companyia!!!
    Petonets, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que l'energia dels turons ens acompanyi, M Roser...
      Gràcies, pel teu epitafi, és molt bonic i també em serviria per a mi,

      Elimina
  4. Perdó volia dir , m'ajudi a ben "reposar"

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars