L'última fulla


L'última fulla caiguda
encara conserva el color.
Encara se sent ben viva,
encara li queda llum.
Però es deixa anar
cap al gris desconegut
que les igualarà totes.

Comentaris

  1. Des de sempre em costa deixar-me anar... al final, més o menys, ho fem tots.
    M'agrada la foto, Carme.

    Aferradetes ben fresques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De grat o per força, ens anem dixant anar cap al gris...
      Gràcies, bonica.
      Aferradetes, Paula.

      Elimina
  2. Tenia el pedicle
    a punt de trencar-se.
    Era la darrera
    que quedava en tot l’arbre,
    un paisatge desolat
    i bell a l’hora,
    l’arbre gairebé nu
    amb tot de branques
    semblant espases
    en un duel multitudinari
    o en un bosc de parallamps
    esperant la tempesta
    d’un hivern pròxim.
    Havia vist les companyes caient
    i emetent xiscles alegres
    que els humans no sentien mai.
    Algunes es deixaven caure
    com un vaixell entre ones de la mar,
    altres redolant amb si mateixes
    com en un tobogan amb tirabuixons.
    Però a ella encara li recava deixar-se caure,
    tenia un xic de por.
    I després que?
    Si canviaria de color
    i seria part d’una catifa brillant,
    després perdria la màgia
    i s’aniria difuminant
    com les altres fins no ser res més
    que una catifa oblidada i estripada
    sota les peülles d’animals
    o els peus dels humans.
    Que seria dels seus sentiments,
    o potser sent una fulla
    només en caure de l’arbre
    perdria tota aquella identitat
    que havia gaudit fins aleshores?
    Malauradament estava a prop d’esbrinar-ho,
    el pedicle,
    s’havia trencat i ja no formava part
    de la família de l’arbre.
    Queia, i es va deixar portar per l’aire,
    si hagués tingut ulls,
    segur que els hagués tancat,
    volia gaudir d’aquella darrera experiència
    abans d’arribar a un terra
    que la duia a un futur incert i gris.

    qui sap si...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bona història d'aquesta fulla... gaudir de la darrera experiència. Ben fet. Moltes gràcies, qui sap qui...

      Elimina
  3. Siempre me han gustado esas hojas. A veces cuando las encuentro y aun están tiernas me las he llevado y las conservo.

    Un abrazo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agraden molt. Aquestes dins de l'aigua tenien un color especial.
      Una abraçada

      Elimina
  4. "Però es deixa anar/ cap al gris desconegut/ que les igualarà totes": això és mentida! La poesia serveix justament per evitar de ser un de tants. I el teu poema ho fa, paradoxalment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser que no confio tant en la poesia com tu, Helena...

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

El meu blog dels pobles

Entrades populars