Tenia el pedicle a punt de trencar-se. Era la darrera que quedava en tot l’arbre, un paisatge desolat i bell a l’hora, l’arbre gairebé nu amb tot de branques semblant espases en un duel multitudinari o en un bosc de parallamps esperant la tempesta d’un hivern pròxim. Havia vist les companyes caient i emetent xiscles alegres que els humans no sentien mai. Algunes es deixaven caure com un vaixell entre ones de la mar, altres redolant amb si mateixes com en un tobogan amb tirabuixons. Però a ella encara li recava deixar-se caure, tenia un xic de por. I després que? Si canviaria de color i seria part d’una catifa brillant, després perdria la màgia i s’aniria difuminant com les altres fins no ser res més que una catifa oblidada i estripada sota les peülles d’animals o els peus dels humans. Que seria dels seus sentiments, o potser sent una fulla només en caure de l’arbre perdria tota aquella identitat que havia gaudit fins aleshores? Malauradament estava a prop d’esbrinar-ho, el pedicle, s’havia trencat i ja no formava part de la família de l’arbre. Queia, i es va deixar portar per l’aire, si hagués tingut ulls, segur que els hagués tancat, volia gaudir d’aquella darrera experiència abans d’arribar a un terra que la duia a un futur incert i gris.
"Però es deixa anar/ cap al gris desconegut/ que les igualarà totes": això és mentida! La poesia serveix justament per evitar de ser un de tants. I el teu poema ho fa, paradoxalment.
Em sento identificat amb aquesta fulla.
ResponEliminaJa en som dos, Xavier!
EliminaDes de sempre em costa deixar-me anar... al final, més o menys, ho fem tots.
ResponEliminaM'agrada la foto, Carme.
Aferradetes ben fresques.
De grat o per força, ens anem dixant anar cap al gris...
EliminaGràcies, bonica.
Aferradetes, Paula.
Tenia el pedicle
ResponEliminaa punt de trencar-se.
Era la darrera
que quedava en tot l’arbre,
un paisatge desolat
i bell a l’hora,
l’arbre gairebé nu
amb tot de branques
semblant espases
en un duel multitudinari
o en un bosc de parallamps
esperant la tempesta
d’un hivern pròxim.
Havia vist les companyes caient
i emetent xiscles alegres
que els humans no sentien mai.
Algunes es deixaven caure
com un vaixell entre ones de la mar,
altres redolant amb si mateixes
com en un tobogan amb tirabuixons.
Però a ella encara li recava deixar-se caure,
tenia un xic de por.
I després que?
Si canviaria de color
i seria part d’una catifa brillant,
després perdria la màgia
i s’aniria difuminant
com les altres fins no ser res més
que una catifa oblidada i estripada
sota les peülles d’animals
o els peus dels humans.
Que seria dels seus sentiments,
o potser sent una fulla
només en caure de l’arbre
perdria tota aquella identitat
que havia gaudit fins aleshores?
Malauradament estava a prop d’esbrinar-ho,
el pedicle,
s’havia trencat i ja no formava part
de la família de l’arbre.
Queia, i es va deixar portar per l’aire,
si hagués tingut ulls,
segur que els hagués tancat,
volia gaudir d’aquella darrera experiència
abans d’arribar a un terra
que la duia a un futur incert i gris.
qui sap si...
Una bona història d'aquesta fulla... gaudir de la darrera experiència. Ben fet. Moltes gràcies, qui sap qui...
EliminaSiempre me han gustado esas hojas. A veces cuando las encuentro y aun están tiernas me las he llevado y las conservo.
ResponEliminaUn abrazo.
A mi també m'agraden molt. Aquestes dins de l'aigua tenien un color especial.
EliminaUna abraçada
"Però es deixa anar/ cap al gris desconegut/ que les igualarà totes": això és mentida! La poesia serveix justament per evitar de ser un de tants. I el teu poema ho fa, paradoxalment.
ResponEliminaDeu ser que no confio tant en la poesia com tu, Helena...
Elimina